Benvingut a ANTHUS

Vaig rebre fa unes setmanes el quart disc del cantant, compositor, arranjador i lletrista, Anthus. El seu títol és "Acrobatic Heart".

La primera escolta em va proporcionar la següents informació: Encara que es tracta d'un vocalista, hi ha molt poca lletra en les seves cançons. Ell prefereix comunicar-se amb el públic en un "scat" molt personal, i sinó, amb una lletra inventada. Les muses que li inspiren les seves composicions es banyen al mar Mediterrani, des de Catalunya a Turquia passant per l'illa de Sicília. A més, un parell o tres d'elles naveguen regularment pel Golf de Mèxic amb un ull posat a la ciutat de Nova Orleans.

Davant d'aquest panorama musical vaig pensar que seria interessant conèixer les inquietuds musicals d’Anthus, a part de les que ens mostra en aquest seu últim treball, i d'aquesta manera endinsar-me millor en el seu univers artístic. Vaig decidir fer-li una entrevista, si ell hi estès d'acord.

Em vaig posar en contacte amb el seu mànager i em va proporcionar una extensa informació sobre Anthus,  cosa que li vaig agrair.

I aquest n’és el seu resultat:

Si et sembla, Anthus, començaré aquesta xerrada amb tu fent-te dues preguntes: Com va començar la música a formar part de la teva vida? I Quines van ser aquestes experiències viscudes en el teu període d'aprenentatge i que s'han convertit en una cosa tan especial per a tu, bé per les persones amb qui les vas viure o per l'ambient, el "mood" que et va envoltar?

En la meva infància i primera adolescència vaig viure envoltat de dos ambients oposats, controvertits. D'una banda, el meu pare i la seva família, que eren molt conservadors, reticents al món de l'art i veien la meva passió pel cant als meus vuits anys com un joc, coses de nens ... potser un nen estrany ja que la majoria dels nens d'aquesta edat , en aquell poble perdut de Sicília, es dedicaven a jugar a futbol o intercanviar cromos dels jugadors d'aquest esport. Però els caps de setmanes eren diferents. Les meves visites a casa de la meva àvia materna em van obrir un món nou i emocionant. Per entretenir-me, treia del seu armari un tocadiscs de vinils en forma de maleta, que havia comprat en els anys 60. Aquelles tardes, la música sonava per tot el saló i jo vaig començar a imitar, a cantar tot el què escoltava. Hi havia alguns discos de Frank Sinatra, de Tony Bennett i de Nat King Cole. Crec que em van influenciar, no ho sé. Del que estic segur és que aquelles tardes em van obrir una nova finestra des d'on podia projectar, i allunyar-me d'aquell món tan avorrit que m'envoltava entre setmana i que no sentia meu. Les meves visites a casa de la meva àvia van ser un moment de felicitat, un lloc on em vaig sentir jo mateix, envoltat de música i persones que van començar a creure en la meva veu.

L'escolta del teu disc m'ha portat a sentir la presència de la música àraba en temes com, "Soma Na Kor", "Festum", Acrobàcies d'un cor a l'trapezi "o" Noudia "el que em permet preguntar-te si per a la seva composició t'has basat en les notes de escales o modes prèviament escollits.

He estat envoltat durant la meva infància i adolescència de músiques diferents. Els sons, les melodies, les harmonies que vaig escoltar en aquell moment de la meva vida formen encara part de mi. Quan em poso a compondre, aquesta memòria sonora surt espontàniament, transformant-se en una nova melodia, en una composició. Gairebé mai trio una escala o un mode per compondre ... si m'agrada la melodia que he estat cantant o tocant al piano, aquesta serà la meva nova composició.

Llegeixo a la nota de premsa que la cançó titulada "Soma Na Kor" la cantes en un idioma inventat. Quin és el missatge que ens vols transmetre a l'utilitzar aquest original i valent recurs musical?

Crec que els missatges no estan només en els idiomes que parlem. El significat del que diem no el trobem només en les paraules que componen una llengua, sinó també en els seus sons.

Els sons de les paraules, les cadències d'una frase ens poden provocar una emoció, una sensació que ens revela altres significats que no poden ser traslladats en altres llengües. Per això, les traduccions d'un idioma a un altre no poden transmetre l'essència de les paraules triades i escrites per un escriptor o autor en general. En "Soma Na Kor" volia precisament fer això, utilitzar els sons per provocar, en qui els escoltés, exotisme, com si fos un poble mediterrani d'altres temps qui parla i canta. Per a la creació d'aquest idioma inventat en "Soma Na Kor" m'he inspirat en sons d'un Mediterrani que potser molts no veuen que formi part del nostre mar ... són els pobles de Turquia i alguns dels països Balcans ... ells també miren a la Mediterrània i són els nostres germans.

Ara que l'àlbum "Acrobatic Heart" és un projecte totalment acabat quina és la cançó que millor recull les idees que van passar pel cap a l'hora de crear i que ara s'han convertit en una realitat?

És una pregunta una mica difícil de contestar. Tots els temes d'aquest nou àlbum donen vida a "Acrobatic Heart" i no me’l puc imaginar sense cap d'ells. Potser el primer tema de l'àlbum, "Soma Na Kor", revela l'essència del que trobarem al disc, sent també una de les primeres peces que vaig compondre i que per tant crec que va marcar en el seu moment el que vindria després . Però també la rapsòdia "Acrobatic Heart" és una peça important per a mi ... En aquesta obra, dividida en cinc moviments, s'amaga tota la meva biografia, aquella que no explico i que només a través de la música m'atreveixo a fer-ho.

Tot i que la nota de premsa defineix al teu disc com "honestament mediterrani" la cançó "Portrait" (per a mi la teva millor composició) em dóna la sensació que ha navegat per l'Atlàntic i s'ha posicionat a Nord Amèrica. Aquest tema podria haver acompanyat a les cançons del teu treball "Profundament Jazz" com un homenatge als excel·lents compositors que vas versionar en aquest disc. Estàs d'acord en aquesta apreciació?

Hi estic d'acord a mitges. "Portrait" ens fa viatjar per l'Atlàntic i ens porta a Nord Amèrica, Això és cert, i aquest viatge em surt espontani ja que el jazz forma part de mi, dels meus ideals de vida. Però no crec que "Portrait" hauria pogut formar part de "Profundament Jazz". Quan cantava "Profundament Jazz" estava en una altra etapa de la meva vida i crec que no estava preparat per a compondre i cantar aquesta lletra, tan personal per a mi. El meu penúltim disc "Calidoscòpic" i ara "Acrobatic Heart" són dos discos autobiogràfics on es pot palpar una evolució compositiva, interpretativa, però sobretot emocional. Això és el que vull transmetre a qui l’escolti: un Anthus més autèntic, perquè explica el que ha viscut i el que sent.

Si algun dia t’oferissin la possibilitat d’acompanyar la teva veu amb una gran formació - des d'una big band a una orquestra simfònica, Et sentiries atret pel projecte o preferiries seguir movent-te amb petits combos, per la major llibertat que et brinden ?

Precisament perquè em considero un artista lliure, lliure de prejudicis socials i musicals, clixés que abunden en la nostra societat, no em tancaria a res i em donaria la llibertat d'estar acompanyat per qualsevol formació, sigui gran o petita. M'agrada explorar nous terrenys i nodrir-me de noves experiències. M'encanta l'últim disc de Billie Holiday "Lady in Satin". A qui no li faria goig estar acompanyat per aquesta orquestra?

Escriuré algunes citacions d’altres músics de jazz i m'agradaria saber la teva opinió al respecte.

"Jo dic, toca segons el teu propi sentir. No toquis el que el públic demana i deixa que sigui ell el que percebi el què estàs fent, encara que triguin quinze o vint anys ". Thelonious Monk

Completament d'acord! Ho he fet amb "Calidoscòpic" i ho estic fent amb "Acrobatic Heart" i reincidiré totes les vegades que calgui. Estic component i cantant segons el meu propi sentir i entenc que hi hagi persones que no m'entenguin. Alguns m’entendrien millor si seguís les normes del seu propi entendre, de la seva pròpia visió de com són o haurien de ser els cantants de jazz. Hauria de posar-me un tratje, un pentinat clàssic i cantar temes melòdics que puguin complaure les oïdes del públic en una sala de te o en un club amb llums difuminades. Ho puc fer i m'agrada, però no he nascut només per fer això. No m'agrada que m'encasellin, sóc canviant, m'agrada evolucionar i aquesta imatge que de vegades m’imposa una part de la societat o algun músic carca, em queda massa petita. No vull revocar èpoques passades sinó mirar a el futur.

"Em treu de polleguera que la gent vulgui analitzar el jazz com si fos un teorema intel·lectual. És sentiment ". Bill Evans (pianista).

D'acord també aquí amb Bill Evans. És un gran problema que molts músics tenim. Voler entendre el jazz amb el cap, de vegades ens allunya d’entendre’l amb el cor ... i ja tu ho com és el meu cor ara mateix... és acrobàtic (hahaha).

"M'agrada escoltar el be-bop, jo admiro als seus creadors, però no puc treballar com un boig per convertir-me en una còpia carbó de Charlie Parker. Encara que el què tu toques no sigui bo, el fet que sigui una creació teva, hauria de ser vàlida ". Paul Desmond.

Gràcies Paul Desmond per aquestes paraules. Tots hauríem de fer el que podem i sabem fer. No serem res a la vida si estiguéssim imitant als altres.

En aquest àlbum que acabes de publicar, has col·laborat  amb l’Oriol Vallès (trompeta), el Max Villavecchia (piano), el Giuseppe Campisi (contrabaix), el Ramón Díaz (bateria) i el Jordi Guasp (trompa). Digues-me alguna cosa sobre ells que no estigui a Internet.

El primer que vull dir és que ha estat un privilegi treballar amb ells. Aquest viatge que he compartit amb aquests artistassos ha estat molt enriquidor, tant en l'aspecte musical com en el personal i, per tant, els dono les gràcies per tot el que m'han aportat. Oriol Vallès és un trompeta extraordinari, m'encanta la seva forma d'improvisar. No sé el que es diu sobre ell per internet, però Oriol té un gran futur per endavant com a trompetista. En Giuseppe Campisi és un músic sincer, de grans ideals, sensible, perfeccionista en les seves composicions i sobretot generós i això ho podem percebre en la seva forma de tocar ... de vegades és massa sicilià, però que hi farem. També en Jordi Guasp és un perfeccionista. Em va fer repetir la peça "Acrobatic Heart" mil vegades. La seva dona el volia fer fora de casa perquè estava cansada de tant assajar. El tema "Acrobatic Heart" està prohibit en la seva família. En Jordi és un músic excel·lent i un bon pare. En Ramón Díaz és un bateria que m'acompanya des de fa catorze anys, m'agrada per la seva intensitat en els seus sols ... Us heu fixat que quan toca tanca gairebé sempre els ulls i somriu? És perquè ja no està amb nosaltres, està en el seu món creant autèntiques meravelles.

En Max Villavecchia és el mediterrani en forma de piano ... després d'un enregistrament amb ell, vaig tornar a casa meva i vaig escoltar la seva improvisació sobre un dels meus temes ... em va emocionar tant que no vaig poder parar de plorar. Gràcies Max per la teva sensibilitat.

I aquesta és la meva última pregunta. Si bé és cert que els instrumentistes han estat els que han aconseguit evolucionar el jazz, no és menys cert que en la seva gestació els instrumentistes van tractar d'imitar la veu humana i el fraseig dels cantants. Les seves fonts van ser desconeguts vocalistes de blues, de vodevil, dels teatres ambulants, de cançons en els camps de plantació de cotó... Dins d'aquest ampli univers del JAZZ com situes - en ordre d'importància – el jazz instrumental envers del jazz vocal?

Li estàs preguntat això al cantant equivocat ... no crec que les veus formin part només del jazz vocal ... no coincideixo amb dividir el jazz en aquestes dues etiquetes. De fet, em considero més instrumentista que cantant (segons la visió clàssica del jazz). I encara que utilitzi la veu per expressar-me, aquesta veu, jo la considero un instrument més, com si fos una trompeta. Per tant, no veig una divisió neta i clara entre jazz vocal i instrumental, no crec en aquesta frontera. Crec que alguns dels cantants que hem conegut al llarg d'aquest segle i escaig d'història del jazz van imitar els instruments: Ella Fitzgerald, Betty Carter, Bobby McFerrin en són un exemple ... i van ser molts els músics que van imitar les veus humanes, com dius tu, Louis Armstrong entre d'altres. Tots van ser importants i es van retro-alimentar per crear l'univers del jazz.

Si estiguéssim en una emissora de ràdio et diria: "El micròfon és tot teu, per si vols afegir alguna cosa més".

El que afegiria és: moltes gràcies per compartir "Acrobatic Heart" amb mi. Gràcies per fomentar el jazz i la cultura. Obrim els ulls i amb ells la nostra ment, analitzem-nos, qüestionem-nos, la cultura és l'única arma que ens fa lliures i el jazz encara més.

Jo també de dono les gràcies a Anthus, per obrir-nos la teva ànima musical i  per contestar les meves preguntes. I ara, a escoltar de nou àlbum, però amb una mentalitat una mica diferent a la que vaig tenir quan va entrar Acrobatic Heart per les orelles la primera vegada.

Barcelona, 19 juny 2019

------------------------------------------------------

Ja el recordareu, el vam veure durant dècades en els millors festivals del món, en les millors revistes de música, en les cobertes dels discos de vinils, en els cartells publicitaris de les pel·lícules de Hollywood i sobretot, quan pensem: Jazz, Louis Armstrong és una de les primeres imatges que ens ve al cap.

Una icona inoblidable que va escampar a principi del segle passat el jazz pels Estats Units i posteriorment al món sencer passant també per aquí, per aquesta ciutat tant mediterrània: Barcelona. Hi ha qui encara guarda aquell record i les entrades a aquells concerts a casa nostra com relíquies d’aquesta estrella del jazz.

Jo era encara un nen quan vaig veure per primera vegada Louis Armstrong a la televisió. Assegut a la cuina a casa dels pares, hipnotitzat davant del televisor, no entenia la grandesa de la seva música i m’impressionava la seva veu tant ronca i singular, capaç d’oferir sobredosis d’alegria en estat pur. Una veu que sortia d’uns llavis ben grossos i aquests estaven envoltats d’una cara mullada, plena de suor que li colava des del front en forma de llàgrimes, com si fossin rius, fins arribar a les galtes i al coll. Però, ell sabia com eixugar-se-les, per això portava un mocador a la butxaca i entre una frase i una altra se’l passava per tota la cara.

Però el que realment va deixar una marca ben clara a la meva memòria aquell dia, va ser el seu somriure, aquell gran, extraordinari somriure que se li dibuixava d’un cantó a un altre de la cara. Aquest era per a mi el tret diferencial d’aquest gran cantant i trompeta del jazz, un artista afroamericà que regalava felicitat a grans i petits.

Mai no m’hauria imaginat que darrera d’aquell somriure s’amagava una passió immensa per la música capaç de superar les tragèdies humanes més dramàtiques.

Darrera d’aquell somriure s’amagava un esperit de superació capaç de trencar obstacles que li havia permès a aquell petit orfe de tan sols set anys, sol al món, de convertir-se en un dels trompetes i cantants de jazz més aclamats a la història de la música.

Louis Armstrong va ser un nen que va treballar per pocs centaus per la seva família adoptiva rus jueva, i que somiava arribar a ser com ells, com aquells primers músics de jazz que escoltava pels carrers mentre portava carbó d’una banda a una altra de la seva ciutat: Nova Orleans.

Darrera d’aquell extraordinari somriure s’amagava un nen enginyós i somiador, capaç de fabricar-se una trompeta de llauna i iniciar a imitar aquell so que un dia donaria la volta al món.

La seva trompeta inconfusible començaria a trencar aquella segregació racial tant present a Nord Amèrica a través dels primers discos de vinils i més tard mitjançant les pel·lícules de Hollywood. La seva veu entraria per les finestres, les portes i els terrats dels nord americans amb les ones de ràdio i faria història.

Amb la seva trompeta imitava la veu humana i amb la seva veu va imitar la trompeta. Qui ho hauria dit que taral·larejar en un disc es convertiria en una moda i ben aviat en una tradició de l’art jazzístic vocal? Així, aquell jove Louis, un dia va entrar per la porta de l’estudi de gravació, va posar la partitura al faristol per enregistrar la cançó Heebie Jeebies. Accidentalment, li va caure la partitura al terra, i com que no se sabia la lletra de memòria, va començar a  taral·larejar. Aquella improvisació feta de vocals i consonants, arpegis i escales va donar vida a l’ “Scat singing” una improvisació que ben aviat seria imitada per milers de cantants en el curs de la història del jazz.

Louis Armstrong ens ha deixat un lligat enorme a través del seu talent, art i virtuosisme que ha sabut canalitzar a través de la trompeta i la seva veu i jo així el recordaré. Però el record més vívid i emocionant que se’m queda la cor és aquell de quan jo era un nen davant del televisor. Mai oblidaré aquell somriure seu tan contagiós que ens regalava felicitat.

Crítica - Jazz Journal - Anglaterra

El disc s’obra amb “Cubs, esferes i cilindres”, un reflex musical del cubisme, una de les formes d’arts preferides d’Anthus. Caracteritzat per la tonalitat de do sostingut disminuït, dona una immediata sensació de tensió i d’inquietud emocional com també es fa eco d’una ressonant geometria cubista angular.

La peça és dissonant però no lliure, ja que està organitzada rítmicament, donant pas a un “Mèdium-Tempo” a l’estil de Tony Williams, que fa de suport a un duet entre la veu, lleugerament operística d’Anthus, i el wah-wah de la trompeta, que evoca un “Miles Davis” anys 70.

Elisa, una balada amb canvis d’acords tonals, porta repòs. La veu melòdica d’Anthus i el piano tan delicat a l’estil d’Hancock afirmen Anthus com “el crooner del jazz Mediterrani”, un títol que se li ha conferit en els últims anys. ( una de les seves icones d’infància era Sinatra).

Mediterraneum és una oda a l’antiga cultura del mediterrani en forma de suite curta amb lletra composta per diferents llengues mediterraneas: Els amants del jazz es sintonitzaran amb un fluid solo post-bop del pianista Villavecchia.

Altres temes donen vida a: un “rubato” d’intercanvis modals que evoca un món fantàstic, un bolero, “vamps” dissonants a tempo ràpid, una balada i en 800 KM, trobem un funk ben reeixit amb un missatge rap que ens diu que la distancia no pot alterar el que sentim per qui estimem.

La història d’Anthus és fascinant. Després que el seu pare, conservador, desaprovés la seva ambició musical, Anthus va deixar la seva Sicília nadal als finals dels ’90 i va anar sense cap suport econòmic a una Dublín desconeguda, on va després estudiar a la “Guildhall School of Music and Drama”.

Al 2003 enyorat del Mediterrani, en un viatge a Barcelona, va decidir que aquell seria el seu lloc per començar una nova vida i crear la seva música.

La biografia d’aquest autor, la seva lluita per a consolidar-se, així com la seva veu i ambició estilística són impressionants.

Mark Gilbert - Jazz Journal, 1 March 2018

Barcelona, 3 gener 2018

____________________

Vaig conèixer Billie Holiday en una cafeteria de Dublín... jo estava assegut a una taula de fusta de color blau... la pintura estava gastada pel temps i deixava entreveure el color natural que el vernís amagava.

Prenia el meu te negre amb un toc de llet... massa calent per beure-se’l en el moment que te’l serveixen. T’has d’esperar uns 10 minuts per atrevir-te amb el primer glop... De fet, a tota Irlanda el serveixen així, i quant més calent millor. Cada cambrer té un deure per complir: ha de servir el te en temperatures inhumanes per fer que els clients es tornin devots a aquell pub.  De fet, si te’l serveixen només calent en compte d’estar bullint, els clients es queixen i te’l tornen.

Així, esperant que es baixés la temperatura del meu te, tenia tot el temps del món per fixar-me en tot allò que m’envoltava: la gent que passejava pels carrers de “Dame Street”, i que de tant en tant miraven, a través del vidre de cristall, dins la cafeteria. Observava els prestatges plens de llibres, potser d’altres èpoques, així com els clients asseguts a les taules de fusta blau turquès que xerraven en veu baixa entre ells, i que m’ensenyaven quant de valents eren bevent aquell te ardent.

Una cançó acompanyava aquest paisatge de tarda irlandesa al bar... una orquestra d’altres temps i una veu melancòlica, que arrossegava la lletra de la cançó pels compassos com si fos la cua d’un vestit d’una gran dama que sense voler neteja els racons bruts dels carrers de la ciutat.

I allà estava ella, una senyora que agafava amb les dues mans la seva tassa de te amb una mirada fixa i perduda en el líquid negre i fumejant. Els seus llavis formaven un somriure tímid mentre els fotogrames de la seva vida li passaven davant dels ulls, fotogrames d’un passat esblaimat.

A vegades, aixecava el cap per mirar a través del vidre la gent del carrer. Jo mirava per una altra banda, no volia que em descobrís observant-la... hauria fet que tornés al present i jo tenia la intensió de tastar tota la seva sensibilitat que desprenia en aquell instant.

En aixecar el cap, vaig veure que els seus ulls estaven lúcids, com si estiguessin mullats, mentre el mig somriure seguia dibuixat a la seva cara. On era? No estava entre nosaltres. La veu de la cantant acompanyava perfectament aquesta pel·lícula de la seva vida, fent-li de columna sonora i jo era testimoni d’aquella estrena cinematogràfica en exclusiva que m’oferia la vida... potser per inspirar-me, i potser un dia, per escriure la lletra d’alguna cançó.

Ara però, la meva atenció deixava de banda aquesta senyora tant enyorada i emocionada pel temps passats, i la veu, aquesta veu tan especial cantant “I’m a fool to want you” em transmetia tota la borratxera d’una vida amarga, la vida d’aquesta cantant, que més endavant descobriria a fons.

És així com vaig conèixer Billie Holiday: en una tarda d’hivern dins d’un bar irlandès prenent té ardent. Aquella veu seductora i inquieta m’acompanyaria durant anys en la meva carrera com cantant de jazz. Però, què s’amagava darrera d’aquells “glissando” entre notes i notes? I darrere aquelles desafinacions nostàlgiques i dramàtiques? Què s’amagava darrera d’aquell arrossegament de la lletra dins dels compassos? Semblava que cada paraula li pesés. N’arrossegava tot el pes, i potser no tan sols de cadascuna d’ella, sinó de tota una vida que s’anava apagant per sempre en l’alcohol i la solitud.

Estava escoltant l’ultima gravació d’aquesta gran cantant de jazz i sentia a dins meu la missió de descobrir tot allò que s’amagava darrera de les seves interpretacions.

Alguns crítics diuen que la Billie Holiday va viure la vida que ella va voler, plena de vicis que van des de l’alcohol, a la droga i al sexe, i afegeixen que no l’hauríem de veure com una víctima de si mateixa. Potser és així, i m’agrada pensar que tot allò que va fer, és perquè així ho va voler... però llegint la seva biografia, m’és molt difícil pensar que no fos una víctima de si mateixa, que els drames de la seva vida no hagin influenciat les seves decisions i de retruc la seva forma de cantar.

Com pot no haver influenciat viure tota una infància sense pares passant els primers 10 anys de la seva vida a casa d’una desconeguda? Com pot no haver influenciat ser filla d’una dona que va venent el que pot sobre els vagons dels trens? Com no pot haver influenciat ser violada als 11 anys i passar-se mesos en un reformatori  a causa d’aquell abús que ella mateixa va patir? Com pot no influenciar la seva personalitat caure en la prostitució als 14 anys conjuntament amb sa mare? Passar-se mesos a la presó? Cantar de taula en taula algunes cançons dins dels locals nocturns demanant propines? Precisament això és l’element clau que portaria la Billie Holliday a aprendre a improvisar, per tal d’alterar la melodia i així fer-la semblar diferent mentre passava d’una taula a una altra.

Com no pot haver influenciat buscar un pare que la va abandonar per perseguir la seva carrera musical? Com no pot haver influenciat ser només i exclusivament atreta per homes que la maltractaven psicològicament i físicament  fins al punt que, per mantenir-se dreta, has d’estar embolcallada de benes? I la seva atracció i relacions amb dones? Això no l’ha d’haver influenciat en la seva forma de cantar? Per qui cantava les seves cançons d’amor? Per qui patia en les seves balades? I l’heroïna, la cocaïna, l’abús de l’alcohol? Tot això és el que realment volia o és el món on es va refugiar per oblidar? El que sé de cert, és que la Billie Holliday era i és tot això, i quan escolto la seva veu, com ataca les notes, els seus “glissando”, aquelles menes de singlots que feia per tancar una nota, és inevitable sentir que són l’expressió de tot aquest cúmul d’experiències que no poden no deixar cicatrius en la seva veu. Aquests elements són la seva signatura com a cantant de jazz.

Discrepo de tots aquests crítics que diuen que va viure la vida que va voler... crec que va viure la vida que va poder, somrient a la crueltat, i trobant refugi en plaers que intentaven amagar un buit que mai ningú va poder omplir. Un buit d’afectes que ja tenia origen només en néixer i que difícilment es podia omplir. Darrere la seva veu, arrossegant notes d’un compàs a un altre, ho arrossegava tot, potser, fins i tot arrossegava a si mateixa pels compassos dels anys intentant sobreviure a tot allò que havia viscut. El seu disc “Lady In Satin” està completament impregnat de tota aquesta experiència de vida i que avui, per a mi, és una herència sense preu que ens ha deixat.

No importa com coneguis la Billy, si navegant per YouTube, fent una recerca sobre les veus del jazz o esperant que es refredi un te irlandès ardent. No podràs evitar de sentir tota la ressaca d’una vida que és icona del jazz vocal d’avui i de demà.

Barcelona, 24 gener 2017

_________________________________________________________________________________

Abans de fer un concert important, assajo a casa imaginant-me ser allà, al damunt d'aquell escenari on actuaré en breu. Ho faig perquè quan hi sigui realment, tot em sonarà més familiar, com si ja hi hagués estat abans i això m’ajuda a l’hora d’interpretar.

Aquest costum d’imaginar-me en escenaris em ve de lluny... segurament de quan era petit.

Recordo que a portes tancades, dins de la meva habitació a casa dels pares, posava cançons i cantava, i així mentre ho feia, m'imaginava d'estar sobre un escenari,  sovint en un plató d'alguna televisió que transmetia en directe les meves actuacions i m'hi veia envoltat de persones que estimava i a qui li volia regalar el que més il·lusió em feia: cantar.

Aquesta és l'herència de la meva infància i encara avui d’alguna manera continuo fent-ho, i és bonic veure com hi ha rituals que encara m’acompanyen després de tants anys. Evidentment aquest també va ser el cas del concert a Luz de Gas.

Vam fer tres assajos abans del concert. Els musics van fer mala cara quan li vaig dir que en faríem tres. Per a ells, dos assajos haurien estat més que suficients, però jo volia assegurar-me que tot anés com planificat, i així els vaig poder convèncer fer el tercer.

Finalment va arribar el dia del concert: Calidoscòpic Live in Barcelona.

Com és de costum, quan tinc una actuació important, no faig completament res...  només aixecar-me, esmorzar i gaudir del dia, de les petites coses que m'envolten. Això sí, com en tots els previs de cada concert, unes 24 hores abans de cada directe, deixo de parlar. Si no dic res durant hores i hores, la veu descansa, es fa més brillant, elàstica a l'hora de cantar.

He de dir que la meva parella n'està bastant fart d'aquesta mesura que considera dràstica. La nostra comunicació ja no es basa sobre la parla sinó sobre mímiques, llenguatge corporal o per escrit.

Vaig per casa amb paperets i un bolígraf escrivint el que necessito comunicar... he de dir que és divertit i a vegades la situació pot arribar a ser tan còmica que no podem evitar d'esclatar en rialles descontrolades... això és quan el descans de la veu se'n va una mica a fer punyetes.

Aquest va ser també el meu ritual abans del concert per l'estrena de Calidoscòpic.

Les expectatives de part del públic eren altes. Els mitjans havien fet un bon ressò del disc i n'havien escrit molt bones crítiques. Volia que l'estrena del concert en viu fos explosiu i elegant amb colors variants depenent del tema que es toqués. Escenari i llums havien de ser el trampolí perfecte per tots aquells colors i formes calidoscòpiques que m’havien inspirat en el disc.

Em considero un cantant de jazz molt visual. Em vaig alimentar dels colors, de les textures dels quadres del cubisme i del futurisme per escriure moltes de les meves cançons del disc. Sóc un músic a qui li agrada perdre's en les pintures abstractes dels principis del segle XX i dels seus colors més variats. Per a mi, era molt important que el concert pogués reflectir aquesta inspiració pictòrica que m'havia influenciat i inspirat en els temes que composen el meu nou disc. Era necessari fer aterrar Calidoscòpic en una de les millors sales de directes a Barcelona i aquesta sala és Luz de Gas.

Vam tenir varies reunions amb l'equip de realització dels vídeos i vam visitar la sala un parell de cops, les vibracions en pujar sobre l’escenari eren molt bones. Era el que estava buscant.

Per on anava?... ah sí, deia que era el dia del concert. Finalment a les sis de la tarda estàvem dins del vestuari del Luz de Gas. Els músics estaven animats, el Ramón Díaz s'engrescava en explicar bromes. Això senyors, és molt bona senyal! Quan el Ramón Diaz explica bromes abans d’un concert, significa només una cosa: que hi haurà encara més possibilitats de veure focs artificials sobre la seva bateria, de veure'l "on fire" amb les seves improvisacions... l’espectacle estava servit!

Just després el Pol Padrós s'apuntava a un concurs d'embarbussaments, a veure qui els deia més ràpids i sense entrebancar-se, és clar. Ell en català i jo en sicilià. Tot això venia d'uns travallengües en sicilià que estava assajant i que utilitzaria més tard per començar el tema "Taccu curtu", com a bis al final del concert. El Pol és molt bo... demaneu-li que us digui uns embarbussaments quan veniu als concerts. Quedareu de pedra, en sap molts!

Ja s'anava apropant l'hora, els músics estaven a punt i a la sala, el públic xiuxiuejava mentre els tècnics de càmera i de so anaven prenen posicions. 

Finalment les làmpades d’aranya s'aixecaven cap el sostre indicant al públic que el concert estava a punt de començar... les llums s’apagaven i els músics ens abraçàvem desitjant-nos sort.

En la sala fosca i amb el públic en espera, en Manel Fortià va començar a pessigar, en el seu contrabaix, les primeres notes de “Cubs, esferes i cilindres” i tot seguit unes imatges es projecten sobre la pantalla al fons de l'escenari.

D'amagat, entre les fissures de les cortines laterals de l'escenari, miro el públic, mentre les seves cares s’il·luminen del reflex de les imatges calidoscòpiques projectades.

Falta poc, estic inspirat,  il·lusionat d'encetar aquesta nova etapa de la meva carrera i el disc que sempre havia somiat fer. Em dirigeixo al fons de l’escenari, allà veig el públic, ara em toca a mi.

Estic preparat, entro. És el moment tant esperat, és el meu moment.

Barcelona, 20 febrer 2016

----------------------------------------------------------------

Quan en Marcos Bosch em va fer escoltar per primer cop la seva nova peça: Homocromia, vaig quedar totalment sorprès per la seva bellesa harmònica i melòdica. Després d’escoltar-la, a mi em sabia a poc, en volia més... Homocromia, se’m presentar com un missatge que revelava una part meva que però no sabia com treure fora i explicar. Em calia tornar a escoltar una segona i potser una tercera vegada la peça per entendre l'essència dels mots. En cada frase i en cada paraula hi vaig descobrir un significat profund i íntim, elements que em van empènyer en demanar al Marcos que em deixés interpretar-la. En Marcos es va mostrar il·lusionat per la meva proposta i ben aviat decidiríem dia i hora per l'enregistrament del tema i del vídeo. Un dia, enmig dels assajos previs a l'enregistrament, en Marcos, parlant de la cançó, estava apunt d’explicar-me qui i què li va inspirar la lletra d'Homocromia, però el vaig aturar demanant-li que no ho fes. Em veia tant immers i emmirallat dins del tema, que no ho volia saber. La imatge que m'havia fet de la cançó em convidava a explicar la meva història a través de la seva lletra i em feien com un trampolí d'expressivitat perfecte. Després de l'enregistrament, escoltant Homocromia, vaig veure que la lletra és més universal del que m'havia semblat en un primer moment... moltes persones s'hi podrien sentir identificades ja que parla de la nostra tragèdia humana, un naufragi en el qual la nostra societat ens empeny constantment, on és difícil mostrar-se tal i com un és i et confons en el paisatge col·lectiu jugant el paper que t'has o t'han assignat. Unes imatges fulminants em van venir al cap: Van Gogh amb els seus autoretrats i la crisi d'identitat que va patir , Oscar Wilde amb la seva novel·la “El retrat de Dorian Grey” i, tot això em va inspirar per la fotografia que acompanyaria aquesta magnifica peça. La foto doncs, retrau el protagonista en postura de carnet d'identitat, ensenyant el seu rostre més convencional. Haig de dir que trobo els carnets i els passaports com una forma d’ultratjar la verdadera identitat d’una persona, un codi fet de xifres i números que no podrà mai representar la nostra complexitat humana, i de conseqüència la nostra identitat real. El protagonista de la foto aguanta amb una ma un mirall que mig amaga una part de la cara, la seva part més intima. Tot i sentint-se recelós, fa confiança al seu espectador revelant-li l'altre part del seu rostre amagat darrere del mirall que ja no reflecteix la imatge que té al davant. Viu una mentida i fingeix ser qui realment no és. Està atrapat en el malson d'una doble vida mentre el temps indiferent a la seva condició humana s'esvaeix.

La Mañana, dimecres 23 setembre 2015

_____________________________________

El cantant italià presentarà demà el seu últim treball "Profundament jazz" a Cervera. Sonia García

Anthus, considerat una de les millors veus masculines del jazz nacional, presentarà el seu últim treball en directe dins de les festes de Isagoge de Cervera. El concert se celebrarà demà a les 22.00 hores i proposa un viatge pels clàssics dels Estats Units a ritme de swing, samba i funk. El repertori està format per cançons instrumentals emblemàtiques del jazz a què Anthus vesteix amb les seves lletres per "apropar aquests temes al públic", explica el vocalista en declaracions a LA MAÑANA. A més, l'àlbum “Profundament jazz” proposa un viatge pels clàssics americans que deixen entreveure les influències musicals de l'artista. "Recordo que durant un dels meus viatges per Itàlia, vaig escoltar una un clàssic del jazz i vaig començar a interessar per aquest estil. I quan em vaig traslladar a Irlanda per formar-me més, em vaig trobar molts d’aquests temes em seguien allà on anés. Per aquest motiu em venia de gust reunir-los en un disc però aportant un toc personal", confessa Anthus. Profundament Jazz és una barreja explosiva que combina amb mestria el jazz amb la samba, el funk i el swing. La facilitat que demostra l'intèrpret a l'hora de fusionar aquests estils es remunta a la seva extensa trajectòria professional. "No vaig arribar al jazz de seguida, primer vaig fer un llarg passeig per el soul, el blues, el funk", concreta l'artista. El cantant es pujarà a l'escenari de Cervera al costat del pianista Santi Galán, el contrabaixista Manel Fortià i el bateria Roberto Faenzo. Junts interpretaran un recital amb una forta càrrega emotiva que volen transmetre als espectadors. "Proposem un contacte directe amb les persones que vénen a veure'ns". Nosaltres també vam escoltar música i som públic, així que ens agrada establir una relació íntima amb els espectadors perquè ells també alimentaran el concert ", opina Anthus. El vocalista italià, nascut a Sicília, ha participat en els millors certàmens de jazz com el Festival de Jazz de Girona, el Festival de Música Creativa de Ciutat Vella o el Festival Nits de jazz de Platja d'Aro, entre d'altres.

Diari de Tarragona, 4 juny 2015

_________________________________________________

Anthus - compositor, arranjador i cantant "Entres en conflicte amb tu mateix. En tots els viatges, la teva identitat es perd. D'on sóc? "

Per Raúl Cosano

-Vostè canta jazz en sicilià. -Sóc sicilià. Presento cançons dels carrers de Sicília, que vaig aprendre de petit. Són temes infantils, de bressol, d'amor ... -El defineixen com un crooner del Mediterrani. -Per aquesta barreja de música de la Mediterrània. M'acosto al Magreb, a les cançons que miren a Turquia i Grècia ... al mar Mediterrani hi ha un intercanvi cultural increïble. -Per què ha triat aquest repertori tan íntim? - Em veig emotivament implicat. El lloc on neixes i creixes té un gran impacte emotiu. Parlo de qui sóc. - Ha fet un Treball de recuperació i investigació. -Vaig parlar amb professors de la universitat de Palerm. Vaig buscar gravacions dels anys 70 i 80, de persones que no eren cantants però que van deixar un llegat per por de perdre la tradició. - El moment de la reivindicació ho va viure amb nou anys. -Estava a casa d'uns amics del meu pare i vaig escoltar una cantant que interpretava el tema d’una forma molt intensa. Em va xocar i vaig sentir una connexió molt gran. Més endavant vaig entendre que aquella veu representava unes emocions d'una cultura que era meva. I que llavors no sabia expressar amb paraules. -I va marxar a Irlanda. -Estava a Belfast i un amic em va convidar a veure la pel·lícula de Billy Elliot. Em va emocionar i em va remoure per dins. Vaig veure que havia de formar-me encara millor. Just en aquell moment vaig entrar més en contacte amb el jazz. -Com va arribar a Barcelona? -Irlanda m'agradava però l'última temporada va ser una mica difícil, perquè sóc mediterrani. El meu cos em demanava anar-me'n. A Irlanda vaig conèixer molts catalans, i em van suggerir que provés a Barcelona. Vaig venir i em vaig quedar. Sento que estic al meu país. -Aquí li ha donat forma a les seves cançons. -Vaig fer un treball intens. Fins i tot, hi havia dies que anava al bus i m'imaginava els arranjaments. Vaig fer cançons pròpies. Presentar un projecte amb melodies tristes podia tenir un impacte poc positiu i vaig veure bé posar uns ingredients més alegres, més divertits, i és quan vaig decidir posar ritmes de bossa o samba. -Com veu Sicília des de lluny? -Molt bé (rialles). T'oblides de les coses negatives. Jo mai em vaig sentir completament de Sicília quan vivia allà. Tampoc avui m’hi sento. Però també és veritat que no tinc una visió real de l'illa, sinó una idea romàntica, que m'inspira per crear. -¿Ha patit en la recerca? -Entres en conflicte amb tu mateix. En tots els Viatges que fas, la teva identitat es perd. D'on sóc? Després de tants anys trobes un equilibri i acceptes que véns d'un lloc i vius en un altre. -No se sent de Sicília però rescata tot aquest patrimoni. -Tot és una contradicció. És una reafirmació d'alguna cosa que estava dins meu que s’estava perdent. Sóc d'allà i ningú ho pot esborrar. Estic en contra de la globalització. És una mort de les tradicions. Perfil: Aquest cantant i compositor porta 11 anys establert a Barcelona, darrera parada d'una vida itinerant, inquieta i de recerca. En el seu àlbum "Radici" (Arrels), li canta al folklore de l'illa que el va veure néixer i de la qual va fugir per necessitat per després, en part, reconciliar-se. A la FiM de Vila-seca presenta demà aquest repertori passat pel jazz o la samba.