Barcelona, 20 febrer 2016
----------------------------------------------------------------
Quan en Marcos Bosch em va fer escoltar per primer cop la seva nova peça: Homocromia, vaig quedar totalment sorprès per la seva bellesa harmònica i melòdica. Després d’escoltar-la, a mi em sabia a poc, en volia més... Homocromia, se’m presentar com un missatge que revelava una part meva que però no sabia com treure fora i explicar. Em calia tornar a escoltar una segona i potser una tercera vegada la peça per entendre l'essència dels mots. En cada frase i en cada paraula hi vaig descobrir un significat profund i íntim, elements que em van empènyer en demanar al Marcos que em deixés interpretar-la. En Marcos es va mostrar il·lusionat per la meva proposta i ben aviat decidiríem dia i hora per l'enregistrament del tema i del vídeo. Un dia, enmig dels assajos previs a l'enregistrament, en Marcos, parlant de la cançó, estava apunt d’explicar-me qui i què li va inspirar la lletra d'Homocromia, però el vaig aturar demanant-li que no ho fes. Em veia tant immers i emmirallat dins del tema, que no ho volia saber. La imatge que m'havia fet de la cançó em convidava a explicar la meva història a través de la seva lletra i em feien com un trampolí d'expressivitat perfecte. Després de l'enregistrament, escoltant Homocromia, vaig veure que la lletra és més universal del que m'havia semblat en un primer moment... moltes persones s'hi podrien sentir identificades ja que parla de la nostra tragèdia humana, un naufragi en el qual la nostra societat ens empeny constantment, on és difícil mostrar-se tal i com un és i et confons en el paisatge col·lectiu jugant el paper que t'has o t'han assignat. Unes imatges fulminants em van venir al cap: Van Gogh amb els seus autoretrats i la crisi d'identitat que va patir , Oscar Wilde amb la seva novel·la “El retrat de Dorian Grey” i, tot això em va inspirar per la fotografia que acompanyaria aquesta magnifica peça. La foto doncs, retrau el protagonista en postura de carnet d'identitat, ensenyant el seu rostre més convencional. Haig de dir que trobo els carnets i els passaports com una forma d’ultratjar la verdadera identitat d’una persona, un codi fet de xifres i números que no podrà mai representar la nostra complexitat humana, i de conseqüència la nostra identitat real. El protagonista de la foto aguanta amb una ma un mirall que mig amaga una part de la cara, la seva part més intima. Tot i sentint-se recelós, fa confiança al seu espectador revelant-li l'altre part del seu rostre amagat darrere del mirall que ja no reflecteix la imatge que té al davant. Viu una mentida i fingeix ser qui realment no és. Està atrapat en el malson d'una doble vida mentre el temps indiferent a la seva condició humana s'esvaeix.
dissabte, febrer 20, 2016