Barcelona, 19 juny 2019
------------------------------------------------------
Ja el recordareu, el vam veure durant dècades en els millors festivals del món, en les millors revistes de música, en les cobertes dels discos de vinils, en els cartells publicitaris de les pel·lícules de Hollywood i sobretot, quan pensem: Jazz, Louis Armstrong és una de les primeres imatges que ens ve al cap.
Una icona inoblidable que va escampar a principi del segle passat el jazz pels Estats Units i posteriorment al món sencer passant també per aquí, per aquesta ciutat tant mediterrània: Barcelona. Hi ha qui encara guarda aquell record i les entrades a aquells concerts a casa nostra com relíquies d’aquesta estrella del jazz.
Jo era encara un nen quan vaig veure per primera vegada Louis Armstrong a la televisió. Assegut a la cuina a casa dels pares, hipnotitzat davant del televisor, no entenia la grandesa de la seva música i m’impressionava la seva veu tant ronca i singular, capaç d’oferir sobredosis d’alegria en estat pur. Una veu que sortia d’uns llavis ben grossos i aquests estaven envoltats d’una cara mullada, plena de suor que li colava des del front en forma de llàgrimes, com si fossin rius, fins arribar a les galtes i al coll. Però, ell sabia com eixugar-se-les, per això portava un mocador a la butxaca i entre una frase i una altra se’l passava per tota la cara.
Però el que realment va deixar una marca ben clara a la meva memòria aquell dia, va ser el seu somriure, aquell gran, extraordinari somriure que se li dibuixava d’un cantó a un altre de la cara. Aquest era per a mi el tret diferencial d’aquest gran cantant i trompeta del jazz, un artista afroamericà que regalava felicitat a grans i petits.
Mai no m’hauria imaginat que darrera d’aquell somriure s’amagava una passió immensa per la música capaç de superar les tragèdies humanes més dramàtiques.
Darrera d’aquell somriure s’amagava un esperit de superació capaç de trencar obstacles que li havia permès a aquell petit orfe de tan sols set anys, sol al món, de convertir-se en un dels trompetes i cantants de jazz més aclamats a la història de la música.
Louis Armstrong va ser un nen que va treballar per pocs centaus per la seva família adoptiva rus jueva, i que somiava arribar a ser com ells, com aquells primers músics de jazz que escoltava pels carrers mentre portava carbó d’una banda a una altra de la seva ciutat: Nova Orleans.
Darrera d’aquell extraordinari somriure s’amagava un nen enginyós i somiador, capaç de fabricar-se una trompeta de llauna i iniciar a imitar aquell so que un dia donaria la volta al món.
La seva trompeta inconfusible començaria a trencar aquella segregació racial tant present a Nord Amèrica a través dels primers discos de vinils i més tard mitjançant les pel·lícules de Hollywood. La seva veu entraria per les finestres, les portes i els terrats dels nord americans amb les ones de ràdio i faria història.
Amb la seva trompeta imitava la veu humana i amb la seva veu va imitar la trompeta. Qui ho hauria dit que taral·larejar en un disc es convertiria en una moda i ben aviat en una tradició de l’art jazzístic vocal? Així, aquell jove Louis, un dia va entrar per la porta de l’estudi de gravació, va posar la partitura al faristol per enregistrar la cançó Heebie Jeebies. Accidentalment, li va caure la partitura al terra, i com que no se sabia la lletra de memòria, va començar a taral·larejar. Aquella improvisació feta de vocals i consonants, arpegis i escales va donar vida a l’ “Scat singing” una improvisació que ben aviat seria imitada per milers de cantants en el curs de la història del jazz.
Louis Armstrong ens ha deixat un lligat enorme a través del seu talent, art i virtuosisme que ha sabut canalitzar a través de la trompeta i la seva veu i jo així el recordaré. Però el record més vívid i emocionant que se’m queda la cor és aquell de quan jo era un nen davant del televisor. Mai oblidaré aquell somriure seu tan contagiós que ens regalava felicitat.
dimarts, juny 18, 2019