Benvingut a ANTHUS

  • https://www.amazon.es/Acrobatic-Heart-Anthus/dp/B094Y6T8FS/ref=sr_1_1?__mk_es_ES=%C3%85M%C3%85%C5%BD%C3%95%C3%91&dchild=1&keywords=anthus+acrobatic+heart&qid=1622444996&rnid=1703620031&s=music&sr=1-1
  • https://www.amazon.es/Acrobatic-Heart-Anthus/dp/B094Y6T8FS/ref=sr_1_1?__mk_es_ES=%C3%85M%C3%85%C5%BD%C3%95%C3%91&dchild=1&keywords=anthus+acrobatic+heart&qid=1622444996&rnid=1703620031&s=music&sr=1-1

ANTHUS

BIOGRAFIA

"UNA DE LES MILLORS VEUS MASCULINES DEL JAZZ DEL PAÍS"

Cantant, arranjador i compositor esdevé “una de les millors veus masculines del jazz del país”, segons la critica especialitzada. Neix a Sicília i descobreix el cant als vuit anys amb un vell tocadiscs de vinils de 45 revolucions, amagat a l'armari de casa de l'àvia. Aquest descobriment, el porta a estudiar música clàssica i folklòrica però, inquiet, curiós i amb un fort desig de descobrir nous estils musicals i el món, agafa un avió que el porta a Irlanda en cerca de sort. Descobreix el Jazz a Dublín, on continua la carrera musical al “Guildhall Trinity College” i posteriorment obté la llicenciatura en “Jazz Performance”.

A Irlanda, volta per tota l'illa presentant el seu primer disc “Dreamer”. La seva carrera musical continua progressant, i troba un nou trampolí a Catalunya on enregistra el seu segon disc, “Radici” (Arrels) una compilació de musiques populars de la mediterrània en fusió amb el jazz. Al 2015 presenta “Profundament Jazz” un viatge pels clàssics del Jazz dels Estats Units on posa lletra a temes purament instrumentals de les icones del jazz com els de Chick Corea o Wayne Shorter.
Al 2018 ret homenatge a una de les figures més brillants del món de la història del jazz: Chet Baker, conjuntament amb el trompetista Pol Omedes. Anthus escriu lletra en català per algunes de les improvisacions d’aquesta estrella nord-americana.

CROONER DEL JAZZ MEDITERRANI

Amb “Radici” i “Profundament Jazz”, Anthus es referma com a “Crooner del Jazz Mediterrani”, i es consolida en alguns dels millors festivals del nostre país, com ara el 46è Festival Internacional de Jazz de Barcelona, el 7è Festival de Jazz de Girona, 18è Festival Nits de Jazz Platja d'Aro, el 23è Festival de Música Creativa i Jazz de Ciutat Vella, entre altres.

JAZZ D'AUTOR

Al 2017 Anthus presenta una de les seves obres més autobiogràfica: Calidoscòpic, un disc que destil·la eclecticisme: tot un torrent de creativitat que l’ha portat a combinar el jazz contemporani amb sons mediterranis, un món de sons tamisats pel seu particular calidoscopi, 10 temes que porten Anthus i el seu nou disc a estar nominat com a “Millor disc de l’any” i “Millor artista revelació” als Premis Enderrock 2017 i a actuar en diferents festivals internacionals com el “ 16è Festival de Jazz de Talavera”, “38è Festival jazz de Roccella”, “36è Festival de jazz de Catania” entre d’altres cicles i festivals europeus.

Al 2021 Anthus ens proposa un nou viatge amb un disc fresc i sorprenent “Acrobatic Heart” format per vuit temes que ens revelen l’artista en cos i ànima, un disc fidel reflex d’Anthus i de la seva vocació innovadora. Una recerca constant per portar el jazz a la seva màxima expressió. Amb "Acrobatic Heart" estem davant d'un cantant i compositor únic, considerat “un dels màxim exponents del jazz d'autor”, una de les veus més apreciades del nostre país arrelada en el Mediterrani.

DISCOGRAFIA

DISCOGRAFIA

VÍDEO

FOTOGRAFÍA

  • Anthus_Jazz_cantant_Roccella_Jazz_Festival
  • Anthus_Jazz_cantant_Roccella_Jazz_Festival

PREMSA

Esfera Jazz- 22 març 2021

Les muses que li inspiren les seves composicions es banyen al mar Mediterrani, des de Catalunya a Turquia passant per l'illa de Sicília.

La habitación del Jazz - 19 març 2021

Anthus no és tan sols un intèrpret, és un cantautor de jazz i una de les millors, si no la millor, veu del panorama jazzístic espanyol i de projecció internacional.

Enderrock - 15 febrer 2021

Anthus fa acrobàcies a l’aire amb el jazz contemporani, rapsòdia, un cor elàstic i el Mediterrani de fons.

Diari d’Andorra - 13 febrer 2021

Anthus, el crooner del Jazz Mediterrani per excel·lència

Il Manifesto - Itàlia - 31 Març 2018

Anthus crea una música mestissa a nivell sonor i lingüístic que conté un missatge explosiu, de convivència creativa i visionaria de generes diferents, quasi una metàfora de com haurien de ser les societats europees d'avui.

Jazz Journal - Anglaterra - març 2018

La biografia d’aquest autor, la seva lluita per a consolidar-se, així com la seva veu i ambició estilística són impressionants

A propostito di Jazz - Itàlia - 12 des 2017

Calidoscòpic consagra Anthus com a artista de nivell absolut [...] Anthus, un dels millors i més complerts exponents, del que molts anomenen "Jazz Mediterrani".

ROCKDELUX 15 Febrer 2017

“Anthus desplega la seva prodigiosa tècnica i tot el seu talent a l’hora d’improvisar sense necessitat de lletra, amb una mena de scat mediterrani que ens fa travessar a l’altra vora del mar en un sospir”.

EL PUNT AVUI, 31 gener 2017

“Anthus, el cantant de Jazz amb veu pròpia”.

ENDERROCK 31 Gener 2017

“Anthus arriba a la seva maduresa musical amb un so original i propi que l’ha projectat fins a ser un dels màxims exponents del jazz fusió Mediterrani”.

DIARI ARA, 16 gener 2017

“Anthus és una veu lliure del jazz”.

LA VANGUARDIA, 15 gener 2017

“El màxim exponent del Jazz Mediterrani”.

RNE, 15 gener 2017

“La seva carrera musical no ha fet res més que créixer cap un estil que porta la llibertat impresa en el seu propi ritme”

ESPECTACULOS BCN, 13 gener 2017

“Anthus s’ha convertit en una de les veus masculines de jazz més destacades del país...Amb 'Calidoscòpic' estem davant d’un veritable i honest jazz d’autor”.

TELEVISIÓ DE CATALUNYA, 10 gener 2017

“Anthus, un exponent del nou Jazz d’autor que fusiona amb saviesa pop i rap amb jazz de sonoritats mediterrànies”.

LA HABITACIÓN DEL JAZZ, 20 desembre 2016

“Anthus és el més original que li ha passat al jazz nacional des de fa molt de temps”.

ABC 11 NOVEMBRE 2016

“Calidosòpic és la consolidació definitiva d’un artista que s’ha arriscat a fusionar sons del Mediterrani amb els característics dels jazz més internacional, amb un resultat excel·lent”.

DIARI DE SABADELL, 14 octubre 2015

Anthus, una de les millors veus masculines del panorama del jazz català, […] El seu repertori de cançons sicilianes arranjades amb criteris jazzístics, i sobretot la seva veu, han convertit Anthus en tot un “crooner” mediterrani que desperta grans elogis.

LA MAÑANA, 23 septembre 2015

Profundament Jazz, es una fusió explosiva que combina amb mestria el jazz con la samba, el funk i el swing

CONTACTE

BLOC

Entrevista - Canción a Quemarropa - 12 abril 2021

Anthus: "Acrobatic Heart dibuixa el elàstic de el cor humà"
Avui ens ocupa l'últim disc deAnthus, natural de Sicília, que porta per títol Acrobatic Heart. El polifacètic Anthus canta, compon, fa arranjaments i al mateix temps se sap envoltar d'uns excel·lents músics que faran la delícia de el fan. En aquest disc autoeditat, Anthus porta a el màxim les seves capacitats en cançons com Soma Na Kor o el tema que li dóna títol a aquest nou compendi del seu material.
A  Anthus l'acompanya una bona nòmina de músics com Oriol Vallès, trompeta, Max Villaveccia, piano, Giuseppe Campisi, baix i Ramón Díaz, a la bateria. Artistes que poblen el florit ambient musical de la ciutat de Barcelona.
 
- Com neix en vostè la necessitat de ser cantant? ¿Va tenir contacte formal amb la música de manera primerenca? D'on prové?
- No sé si abans de complir vuit anys era conscient de voler ser cantant, però recordo perfectament que quan els vaig complir, tenia molt clar al cap que volia ser-ho. El demostrava cantant en algunes festes familiars, però em sembla que ningú entenia el que sentia. Vivia en un poble molt tradicional de Sicília, on els nens no es dedicaven a fer aquestes bajanades ... només quan visitàvem la meva àvia materna a uns vint quilòmetres de distància, em sentia plenament en el meu món. Ella va ser qui em va fer descobrir el cant i qui va saber alimentar el meu desig de convertir-me un dia en el cantant que sóc avui. Dins del seu armari tenia un tocadiscs en forma de maleta, el treia a les tardes i els seus vinils començaven a ressonar per tota la sala i jo així em vaig enamorar de la música. El meu pare no estava molt d'acord amb anar a classes de cant, així als catorze anys, sense dir-li res, la meva àvia em va apuntar amb una professora i així va començar la meva contacte formal amb el cant i la seva tècnica. Així va començar aquest viatge.
 
 
- Presenti el seu últim disc, Acrobatic Heart Què ens vol indicar amb aquest cor acrobàtic?
- La intenció d'el disc és dibuixar com de elàstic és el cor humà. Tots tenim un "Acrobatic Heart" i la vida ens ho demostra. Tenim un cor que viu d'emocions diferents, de vegades perquè ens enamorem, altres vegades perquè tenim por de les adversitats que la vida mateixa ens presenta, o perquè hem aconseguit un nou objectiu en la nostra vida, per què ha marxat algú important per a nosaltres ... totes aquestes emocions fan que el nostre cor llauna a un "tempo" diferent en cada moment, com si estigués fent autèntiques acrobàcies.
 
- ¿Toca algun instrument o és vostè "purament" cantant?
- Sóc cantant, compositor i arranjador i utilitzo la meva veu, així com el piano per compondre i arreglar.
 
- En el disc Acrobatic Heart participen insignes noms de l'escena catalana com Oriol Vallès, Max Villavecchia, Giuseppe Campisi, Ramón Díaz -que a més és tinerfeño- i alguna col·laboració de Jordi Guasp, Com va contactar amb ells? Com els va conèixer?
-  Els vaig conèixer a tots de formes molt diferents. Oriol Vallès el vaig conèixer en el nostre primer assaig. Havia escoltat el que feia i m'agradaven les seves sols. Parlem per telèfon, li vaig passar les partitures per correu i en el primer assaig el vaig conèixer. No va ser una cita a cegues, però gairebé. M'havien dit que havia arribat a la ciutat un sicilià contrabaixista des d'Holanda, era Giuseppe Campisi, un gran músic, passional, visceral, sincer, amb qui comparteixo moltes coses, sobretot, el que està relacionat amb Sicília, la nostra terra natal. Li vaig trucar, ens vam conèixer a la "Plaça de la Virreina" de Barcelona, ​​ens prenem uns quants cafès i una xerrada de quatre hores. Transmet molt aquest músic. El de Tenerife Ramón Díaz el vaig conèixer el 2006 en un dels meus cosins projectes i des de llavors he estat col·laborat amb el. És un músic i una persona exquisida, com la majoria dels canaris. Max Villavecchia m'ho van recomanar per al meu penúltim disc: "Calidoscòpic". Recordo prenem un cafè pel Raval de Barcelona, ​​li vaig fer escoltar algunes donem i vam decidir gravar el disc junts. I ara un segon. M'encanta com toca, m'agrada el seu sentit de l'humor, m'emocionen les seves sols.
 
- ¿Es troba còmode davant la consideració del seu treball com crooner? ¿No creu que la ment es trasllada a Las Vegas i a The Rat Pack? ¿Potser massa cool?
- No li dono massa importància a el com em consideren, la veritat. Evidentment quan et donen certs títols, et poden fer il·lusió, però el meu objectiu és el de seguir component el que tinc dins, com sóc i com veig el món que m'envolta.
 
 
- Com va ser gravar en un període en el qual s'està encara amb la coneguda crisi de l'Covid19? Com influeix aquesta a el panorama de la música?
-  Ha estat molt difícil. Ja és difícil en temps "normals" ja que les agendes dels músics són molt complicades de gestionar. Amb la pandèmia, tot i estàvem a casa tancats i teníem temps per començar a assajar, en realitat no vam poder. El Intentem tres vegades, però no hi havia manera. Finalment, a l'agost ens vam veure i allà va començar tot. No puc amagar que es em van passar pel cap mil preguntes, preocupacions que em treien la son i que m'ha donat problemes d'insomni i ànsia, que encara tinc, perquè el treball dels artistes no és un treball de nou a cinc, sinó una necessitat fisiològica, vital, la feina la tens dins teu i fins quan no ho treus fora, no et dóna pau. Era correcte gravar amb la pandèmia pel medi? Quin resultat podia tenir aquest nou disc en un món cultural colpejat durament per aquesta gran crisi sanitària? No tenia respostes, però en veure que ni jo ni ningú podia contestar aquestes preguntes, vaig fer el que faig normalment: llançar-me, arriscar-me, desafiar, donar-ho tot, pensant en positiu. Després em vaig dir: la pandèmia ha matat milions de persones físicament, no vull que ens mati també ni culturalment ni emotivament ... i aquí estic amb el meu moc disc.
 
- Tindran presentació del disc? Quan serà o com va ser?
- Tot està preparat per a la presentació del disc, que no serà tan sols un concert de jazz sinó un espectacle amb diferents col·laboracions. He contactat amb diferents sales a Barcelona i hi ha només una que em dóna la possibilitat de realitzar el que he vingut organitzant en aquests mesos, però m'han comunicat que aquesta sala quedarà tancada fins a finals de 2021. Hi ha altres opcions sobre la taula i les estic valorant. Em costa molt renunciar a la més mínima part del que he estat planejant per a la presentació del meu nou disc. Cal tenir paciència per què no hi ha una altra.
 
- Ens ha cridat particularment l'atenció el tall número 4, dividit en 5 fases Era necessari per a la comprensió del tema? Té un fil conceptual?
- Aquesta suite dividida en 5 moviments en realitat és una història molt autobiogràfica. No pensava que anava a escriure alguna cosa així, per què en ella conte vivències que no m'he atrevit a explicar ni als amics més propers i que només a través de la música es explicar. Veig el curs de la meva vida en aquests 5 moviments que componen la rapsòdia que dóna títol a l'àlbum "Acrobatic Heart". En aquest tema el cor sent, es dilata, s'obre a qui l'escolta i explica les seves històries que bateguen a ritmes diferents. Explica la seva història des del seu naixement als seus primers jocs d'infància, des de la primera cicatriu a la solead, per arribar a la descoberta de la seva pròpia veu, la qual li indica quina és la missió de la seva vida, la seva vocació, la seva crida, per provar el gust de triomf i després morir, tornant des d'on havia vingut. Aquest és el fil conductor .... Un cor acrobàtic que batega per sentir.
 
- Quina cançó no faltaria en cap cas en un directe?
- Taccu curtu de la meva àlbum Radici - Arrels.
 
- El disc té un profund olor i ambient mediterrani ¿En què es nota particularment aquesta inspiració?
- Aquesta olor de mediterrani va entrar per la meva nas des que era un nen, vaig créixer en aquest ambient i vaig aprendre a estimar la seva llum, els seus sons, els seus drames i les seves meravelles. Ara aquest mediterrani forma part de mi i quan em poso davant de el piano o cant per compondre, aquest mediterrani surt inevitablement. Aquesta és la meva inspiració.
 
- Expliqui'ns en què va consistir Profundament Jazz i quines diferències hi ha entre aquest últim disc. És més difícil compondre des de zero o posar lletres a cançons instrumentals de genis com Chick Corea o Wayne Shorter?
-  Entre "Profundament jazz" i "Acrobatic Heart" hi ha l'abisme. Els divideixen milions de segons, de vivències, de concerts i moltes proves i errors. Escriure lletra per temes com els de Chick Corea i Wayne Shorter va ser divertit. Ja l'obra estava feta i són peces excel·lents. Jo vaig cuidar només de no fer-les malbé. A "Acrobatic Heart", com en el penúltim disc "Calidoscòpic" he compost temes des del meu propi sentir i això m'ha portat a entrar més en contacte amb la meva part emotiva, conceptual o potser també idealizadora de la música. Aquest últim ingredient és el teu pitjor enemic, que et fa lluitar en contra dels altres dos: l'emotivitat i el concepte de la teva música. Però el teu millor enemic, també fa que et qüestions, et analitzis i aquesta lluita et porta a donar el millor del que ets en aquest moment. Aquesta lluita no la vaig sentir tant quan vaig arreglar "Profundament jazz".
 
- A propòsit, la pèrdua de Chick Corea ha estat devastadora Què va sentir?
 
- Crec que encara no he assimilat la seva perduda. Encara sento Chick Corea aquí, en aquest món, amb la seva música. Chick Corea ha estat una gran font d'inspiració per a mi. Les seves composicions, la seva forma de tocar m'han inspirat i m'han ajudat a entendre-millor musicalment. Encara no em puc creure que ja no hi és.
 
- Trieu una cançó del disc que per a vostè sigui especialment representativa de la mateixa
- Festum
 
- Expliqui'ns quines són les seves formes preferides per consumir música, ¿prefereix música en línia o és de posar tranquil·lament un CD i escoltar-lo?
 
- No sap quant m'agradaria seure davant d'un te, "Earl grey" si pot ser, amb un toc de llet, si us plau, al sofà de casa meva i posar aquests tocadiscs de vinils i escoltar jazz de la bona ... però no, no tinc temps ... com tots els sabaters, porto sabates trencats i em limito a escoltar algun tema en algun CD o música en línia. Això sí, vull tornar a la música en viu.
 
- Seleccioneu algunes de les seves influències musicals més destacades, Quins serien diguem els 5 músics més importants per a vostè?
- Chick Corea, Miles Davis, Billie Holiday, John Taylor, Ralph Towner.
 
- Gràcies pel seu temps, Vol afegir alguna cosa als lectors de Cançó a boca de canó, world music & jazz?
- Moltíssimes gràcies per compartir amb mi aquest nou viatge tan emocionant que es diu "Acrobatic Heart". Agrair el temps que heu dedicat a aquesta lectura, l'energia, la curiositat, l'esforç econòmic d'anar als concerts, als teatres i als cinemes, de consumir cultura en general. Els artistes us estem esperant, perquè creiem en el que fem i perquè pensem que la cultura és l'única arma per ser un home i una dona lliures. La cultura ens permet qüestionar-nos, analitzar-nos i millorar-nos com a societat i de decidir amb les nostres pròpies mans. Visca la música, visca la cultura!

Anthus: "Acrobatic Heart" (Una Entrevista) Esfera Jazz 22 març 21

Vaig rebre fa unes setmanes el quart disc del cantant, compositor, arranjador i lletrista, Anthus. El seu títol és "Acrobatic Heart".
La primera escolta em va proporcionar la següents informació: Encara que es tracta d'un vocalista, hi ha molt poca lletra en les seves cançons. Ell prefereix comunicar-se amb el públic en un "scat" molt personal, i sinó, amb una lletra inventada. Les muses que li inspiren les seves composicions es banyen al mar Mediterrani, des de Catalunya a Turquia passant per l'illa de Sicília. A més, un parell o tres d'elles naveguen regularment pel Golf de Mèxic amb un ull posat a la ciutat de Nova Orleans.
Davant d'aquest panorama musical vaig pensar que seria interessant conèixer les inquietuds musicals d’Anthus, a part de les que ens mostra en aquest seu últim treball, i d'aquesta manera endinsar-me millor en el seu univers artístic. Vaig decidir fer-li una entrevista, si ell hi estès d'acord.
Em vaig posar en contacte amb el seu mànager i em va proporcionar una extensa informació sobre Anthus,  cosa que li vaig agrair.
I aquest n’és el seu resultat:
Si et sembla, Anthus, començaré aquesta xerrada amb tu fent-te dues preguntes: Com va començar la música a formar part de la teva vida? I Quines van ser aquestes experiències viscudes en el teu període d'aprenentatge i que s'han convertit en una cosa tan especial per a tu, bé per les persones amb qui les vas viure o per l'ambient, el "mood" que et va envoltar?
En la meva infància i primera adolescència vaig viure envoltat de dos ambients oposats, controvertits. D'una banda, el meu pare i la seva família, que eren molt conservadors, reticents al món de l'art i veien la meva passió pel cant als meus vuits anys com un joc, coses de nens ... potser un nen estrany ja que la majoria dels nens d'aquesta edat , en aquell poble perdut de Sicília, es dedicaven a jugar a futbol o intercanviar cromos dels jugadors d'aquest esport. Però els caps de setmanes eren diferents. Les meves visites a casa de la meva àvia materna em van obrir un món nou i emocionant. Per entretenir-me, treia del seu armari un tocadiscs de vinils en forma de maleta, que havia comprat en els anys 60. Aquelles tardes, la música sonava per tot el saló i jo vaig començar a imitar, a cantar tot el què escoltava. Hi havia alguns discos de Frank Sinatra, de Tony Bennett i de Nat King Cole. Crec que em van influenciar, no ho sé. Del que estic segur és que aquelles tardes em van obrir una nova finestra des d'on podia projectar, i allunyar-me d'aquell món tan avorrit que m'envoltava entre setmana i que no sentia meu. Les meves visites a casa de la meva àvia van ser un moment de felicitat, un lloc on em vaig sentir jo mateix, envoltat de música i persones que van començar a creure en la meva veu.
 
L'escolta del teu disc m'ha portat a sentir la presència de la música àraba en temes com, "Soma Na Kor", "Festum", Acrobàcies d'un cor a l'trapezi "o" Noudia "el que em permet preguntar-te si per a la seva composició t'has basat en les notes de escales o modes prèviament escollits.
He estat envoltat durant la meva infància i adolescència de músiques diferents. Els sons, les melodies, les harmonies que vaig escoltar en aquell moment de la meva vida formen encara part de mi. Quan em poso a compondre, aquesta memòria sonora surt espontàniament, transformant-se en una nova melodia, en una composició. Gairebé mai trio una escala o un mode per compondre ... si m'agrada la melodia que he estat cantant o tocant al piano, aquesta serà la meva nova composició.
Llegeixo a la nota de premsa que la cançó titulada "Soma Na Kor" la cantes en un idioma inventat. Quin és el missatge que ens vols transmetre a l'utilitzar aquest original i valent recurs musical?
Crec que els missatges no estan només en els idiomes que parlem. El significat del que diem no el trobem només en les paraules que componen una llengua, sinó també en els seus sons.
Els sons de les paraules, les cadències d'una frase ens poden provocar una emoció, una sensació que ens revela altres significats que no poden ser traslladats en altres llengües. Per això, les traduccions d'un idioma a un altre no poden transmetre l'essència de les paraules triades i escrites per un escriptor o autor en general. En "Soma Na Kor" volia precisament fer això, utilitzar els sons per provocar, en qui els escoltés, exotisme, com si fos un poble mediterrani d'altres temps qui parla i canta. Per a la creació d'aquest idioma inventat en "Soma Na Kor" m'he inspirat en sons d'un Mediterrani que potser molts no veuen que formi part del nostre mar ... són els pobles de Turquia i alguns dels països Balcans ... ells també miren a la Mediterrània i són els nostres germans.
 
Ara que l'àlbum "Acrobatic Heart" és un projecte totalment acabat quina és la cançó que millor recull les idees que van passar pel cap a l'hora de crear i que ara s'han convertit en una realitat?
És una pregunta una mica difícil de contestar. Tots els temes d'aquest nou àlbum donen vida a "Acrobatic Heart" i no me’l puc imaginar sense cap d'ells. Potser el primer tema de l'àlbum, "Soma Na Kor", revela l'essència del que trobarem al disc, sent també una de les primeres peces que vaig compondre i que per tant crec que va marcar en el seu moment el que vindria després . Però també la rapsòdia "Acrobatic Heart" és una peça important per a mi ... En aquesta obra, dividida en cinc moviments, s'amaga tota la meva biografia, aquella que no explico i que només a través de la música m'atreveixo a fer-ho.
Tot i que la nota de premsa defineix al teu disc com "honestament mediterrani" la cançó "Portrait" (per a mi la teva millor composició) em dóna la sensació que ha navegat per l'Atlàntic i s'ha posicionat a Nord Amèrica. Aquest tema podria haver acompanyat a les cançons del teu treball "Profundament Jazz" com un homenatge als excel·lents compositors que vas versionar en aquest disc. Estàs d'acord en aquesta apreciació?
Hi estic d'acord a mitges. "Portrait" ens fa viatjar per l'Atlàntic i ens porta a Nord Amèrica, Això és cert, i aquest viatge em surt espontani ja que el jazz forma part de mi, dels meus ideals de vida. Però no crec que "Portrait" hauria pogut formar part de "Profundament Jazz". Quan cantava "Profundament Jazz" estava en una altra etapa de la meva vida i crec que no estava preparat per a compondre i cantar aquesta lletra, tan personal per a mi. El meu penúltim disc "Calidoscòpic" i ara "Acrobatic Heart" són dos discos autobiogràfics on es pot palpar una evolució compositiva, interpretativa, però sobretot emocional. Això és el que vull transmetre a qui l’escolti: un Anthus més autèntic, perquè explica el que ha viscut i el que sent.
 
Si algun dia t’oferissin la possibilitat d’acompanyar la teva veu amb una gran formació - des d'una big band a una orquestra simfònica, Et sentiries atret pel projecte o preferiries seguir movent-te amb petits combos, per la major llibertat que et brinden ?
Precisament perquè em considero un artista lliure, lliure de prejudicis socials i musicals, clixés que abunden en la nostra societat, no em tancaria a res i em donaria la llibertat d'estar acompanyat per qualsevol formació, sigui gran o petita. M'agrada explorar nous terrenys i nodrir-me de noves experiències. M'encanta l'últim disc de Billie Holiday "Lady in Satin". A qui no li faria goig estar acompanyat per aquesta orquestra?
Escriuré algunes citacions d’altres músics de jazz i m'agradaria saber la teva opinió al respecte.
"Jo dic, toca segons el teu propi sentir. No toquis el que el públic demana i deixa que sigui ell el que percebi el què estàs fent, encara que triguin quinze o vint anys ". Thelonious Monk
Completament d'acord! Ho he fet amb "Calidoscòpic" i ho estic fent amb "Acrobatic Heart" i reincidiré totes les vegades que calgui. Estic component i cantant segons el meu propi sentir i entenc que hi hagi persones que no m'entenguin. Alguns m’entendrien millor si seguís les normes del seu propi entendre, de la seva pròpia visió de com són o haurien de ser els cantants de jazz. Hauria de posar-me un tratje, un pentinat clàssic i cantar temes melòdics que puguin complaure les oïdes del públic en una sala de te o en un club amb llums difuminades. Ho puc fer i m'agrada, però no he nascut només per fer això. No m'agrada que m'encasellin, sóc canviant, m'agrada evolucionar i aquesta imatge que de vegades m’imposa una part de la societat o algun músic carca, em queda massa petita. No vull revocar èpoques passades sinó mirar a el futur.
 
"Em treu de polleguera que la gent vulgui analitzar el jazz com si fos un teorema intel·lectual. És sentiment ". Bill Evans (pianista).
D'acord també aquí amb Bill Evans. És un gran problema que molts músics tenim. Voler entendre el jazz amb el cap, de vegades ens allunya d’entendre’l amb el cor ... i ja tu ho com és el meu cor ara mateix... és acrobàtic (hahaha).
"M'agrada escoltar el be-bop, jo admiro als seus creadors, però no puc treballar com un boig per convertir-me en una còpia carbó de Charlie Parker. Encara que el què tu toques no sigui bo, el fet que sigui una creació teva, hauria de ser vàlida ". Paul Desmond.
Gràcies Paul Desmond per aquestes paraules. Tots hauríem de fer el que podem i sabem fer. No serem res a la vida si estiguéssim imitant als altres.
En aquest àlbum que acabes de publicar, has col·laborat  amb l’Oriol Vallès (trompeta), el Max Villavecchia (piano), el Giuseppe Campisi (contrabaix), el Ramón Díaz (bateria) i el Jordi Guasp (trompa). Digues-me alguna cosa sobre ells que no estigui a Internet.
 
El primer que vull dir és que ha estat un privilegi treballar amb ells. Aquest viatge que he compartit amb aquests artistassos ha estat molt enriquidor, tant en l'aspecte musical com en el personal i, per tant, els dono les gràcies per tot el que m'han aportat. Oriol Vallès és un trompeta extraordinari, m'encanta la seva forma d'improvisar. No sé el que es diu sobre ell per internet, però Oriol té un gran futur per endavant com a trompetista. En Giuseppe Campisi és un músic sincer, de grans ideals, sensible, perfeccionista en les seves composicions i sobretot generós i això ho podem percebre en la seva forma de tocar ... de vegades és massa sicilià, però que hi farem. També en Jordi Guasp és un perfeccionista. Em va fer repetir la peça "Acrobatic Heart" mil vegades. La seva dona el volia fer fora de casa perquè estava cansada de tant assajar. El tema "Acrobatic Heart" està prohibit en la seva família. En Jordi és un músic excel·lent i un bon pare. En Ramón Díaz és un bateria que m'acompanya des de fa catorze anys, m'agrada per la seva intensitat en els seus sols ... Us heu fixat que quan toca tanca gairebé sempre els ulls i somriu? És perquè ja no està amb nosaltres, està en el seu món creant autèntiques meravelles.
En Max Villavecchia és el mediterrani en forma de piano ... després d'un enregistrament amb ell, vaig tornar a casa meva i vaig escoltar la seva improvisació sobre un dels meus temes ... em va emocionar tant que no vaig poder parar de plorar. Gràcies Max per la teva sensibilitat.
I aquesta és la meva última pregunta. Si bé és cert que els instrumentistes han estat els que han aconseguit evolucionar el jazz, no és menys cert que en la seva gestació els instrumentistes van tractar d'imitar la veu humana i el fraseig dels cantants. Les seves fonts van ser desconeguts vocalistes de blues, de vodevil, dels teatres ambulants, de cançons en els camps de plantació de cotó... Dins d'aquest ampli univers del JAZZ com situes - en ordre d'importància – el jazz instrumental envers del jazz vocal?
 
Li estàs preguntat això al cantant equivocat ... no crec que les veus formin part només del jazz vocal ... no coincideixo amb dividir el jazz en aquestes dues etiquetes. De fet, em considero més instrumentista que cantant (segons la visió clàssica del jazz). I encara que utilitzi la veu per expressar-me, aquesta veu, jo la considero un instrument més, com si fos una trompeta. Per tant, no veig una divisió neta i clara entre jazz vocal i instrumental, no crec en aquesta frontera. Crec que alguns dels cantants que hem conegut al llarg d'aquest segle i escaig d'història del jazz van imitar els instruments: Ella Fitzgerald, Betty Carter, Bobby McFerrin en són un exemple ... i van ser molts els músics que van imitar les veus humanes, com dius tu, Louis Armstrong entre d'altres. Tots van ser importants i es van retro-alimentar per crear l'univers del jazz.
Si estiguéssim en una emissora de ràdio et diria: "El micròfon és tot teu, per si vols afegir alguna cosa més".
El que afegiria és: moltes gràcies per compartir "Acrobatic Heart" amb mi. Gràcies per fomentar el jazz i la cultura. Obrim els ulls i amb ells la nostra ment, analitzem-nos, qüestionem-nos, la cultura és l'única arma que ens fa lliures i el jazz encara més.
Jo també de dono les gràcies a Anthus, per obrir-nos la teva ànima musical i  per contestar les meves preguntes. I ara, a escoltar de nou àlbum, però amb una mentalitat una mica diferent a la que vaig tenir quan va entrar Acrobatic Heart per les orelles la primera vegada.

Entrevista Enderrock - 15 febrer 2021

Anthus: «La meva música es nodreix del desig de voler ser i de l’acceptació de qui soc»
Parlem amb el músic i compositor de jazz sobre el seu darrer àlbum, compost per 8 temes i cantat en diferents llengües
Sheila B. Fernández
 
Anthus, com un ocell, fa acrobàcies a l'aire amb sons de jazz contemporani, rapsòdia i el Mediterrani de fons, i el seu cor elàstic. Acrobatic Heart (Medusa Studio Barcelona, 2021) és el quart disc del compositor que, durant la seva trajectòria, ha lletrat alguns temes d'artistes com el difunt pianista Chick Corea o el saxofonista Wayne Shorter. En aquest darrer treball, l'artista s'acompanya d'Oriol Vallès, a la trompeta, Max Villavecchia, al piano, Giuseppe Campisi, al contrabaix i Ramón Díaz, a la bateria.

El músic, d'orígen Sicilià, canta en català, castellà i una llengua inventada que recorda les tradicions de pobles desapareguts del Mediterrani. Vuit temes ens parlen d'un cor elàstic, que habita entre Gibraltar i Síria, i és capaç d'adaptar-se a la sinuositat de les experiències. En aquest bram, Anthus deixa espai per missatges perduts a un "Mare Mortum" o per retrats de violència com "Portrait". Avui, el músic ens explica una mica més del seu projecte. 

 
Què destacaries d’'Acrobatic Heart', respecte als teus tres treballs anteriors?
Cada obra musical o artística és un procés emotiu i psicològic que et porta a donar vida a un reflex de tu mateix, des de tu cap al món exterior. I, per tant, Acrobatic Heart és una nova recerca musical i personal on destacaria un ulterior apropament als sons mediterranis, a les temàtiques socials que m’envolten i que em porten a estar més connectat amb el món. Amb ell, se'm confirma que vull explorar el jazz contemporani. A més, crec que Acrobatic Heart és més autobiogràfic: les meves vivències, que són les històries de cada ésser humà, creen un fil més directe amb qui escolta el disc.

Què creus que aporta aquesta singular barreja entre rapsòdia i jazz amb què compons el disc?

 
No vull ser un cantant ni un compositor d’estàndards, vull expressar-me així com soc, sense prejudicis musicals, clixés socials o dogmes. I per això, la meva música es nodreix d’aquest desig de voler ser i de l’acceptació de qui soc: diuen que soc complicat, dramàtic, sensible, fidel, controvertit, canviant, torra collons, perfeccionista, honest, i molt, molt mediterrani. A més a més, em surt espontani expressar els sons de la meva Sicília natal durant la meva infància, els seus colors, les meves vivències a Irlanda i a Barcelona, i evidentment les històries dels altres. Aquesta barreja em porta a cercar noves fusions, a canviar de moviment dins de la mateixa peça; perquè la vida no és estàtica, canvia en cada moment i jo vull expressar-la amb aquestes fluctuacions… I de tot això, ve la rapsòdia.

Els pobles del Mediterrani venim de barreges ètniques, de conquestes i reconquestes. Molts pobles que habitaven on ho fem ara nosaltres han desaparegut. Això té alguna cosa a veure amb aquest idioma inventat que incorpores a alguns dels teus temes? 

Sí, efectivament. Aquest idioma inventat que he escrit pel tema “Soma Na Kor”, vol ser un homenatge als pobles del Mediterrani, però un Mediterrani molt més ampli del que estem acostumats a veure. Un mar que banya no només els pobles més propers a nosaltres, sinó també Turquia, Síria, alguns països dels Balcans... Per això he volgut trobar una melodia i una sonoritat lingüística que ho amalgamés tot. Crec en la germanor entre pobles, en les arrels d’aquelles cultures que ens han portat a ser qui som avui, i “Soma Na Kor” vol ser un homenatge a aquestes civilitzacions. 

En la línia d’una temàtica que gira al voltant del Mediterrani, a "Mare Mortum" parles de les morts al mar de persones “sense esperança”, que queden a la seva sort… Què t’inspira a parlar de temes i situacions com la immigració o la violència de gènere?

Crec que, com altres artistes, estic sensible a moltes temàtiques socials. Les veiem cada dia en els mitjans de comunicació i també són temes que en alguns moments donats, ens passen a nosaltres. Veure tantes persones que triguen setmanes o mesos per travessar el desert, ser víctimes de les màfies que els tracten sense pietat, somiar amb un futur millor per ells o pels seus i després perdre la vida a la mar... És una de les tragèdies humanes més grans que estem vivint en la història moderna. Això em fa mal al cor, especialment quan Europa no ha fet prou o quasi res per resoldre aquesta situació. Hi ha milers d’immigrants catalans en el món, d’espanyols, italians i suecs… tots hem estat o som immigrants i sense la immigració no seríem qui som avui a nivell cultural. L’empatia que hauríem de sentir per aquestes persones, que com diu el meu tema “s’abracen, s’acomiaden en el fons de la mar”, ha de ser molt més gran. “Mare Mortum” és una cançó de bressol per aquestes persones que dormen en la nostra Mediterrània i que ja no despertaran.

Pel que fa a la violència de gènere, és una cosa molt més personal: he estat envoltat massa temps d’això, n’he estat testimoni, i el tema “Portrait” parla del retrat d’una dona que ha perdut el seu somriure. La seva fotografia està tancada dins d’un marc, que en realitat és un marc simbòlic: el marc de la societat que l’opressiona i limita la seva llibertat. “Portrait” s’acaba amb l’esperança i la força de les dones de trencar el marc que la societat els ha imposat.

Louis Armstrong, recordant el seu somriure extraordinari

Barcelona, 19 juny 2019

------------------------------------------------------

Ja el recordareu, el vam veure durant dècades en els millors festivals del món, en les millors revistes de música, en les cobertes dels discos de vinils, en els cartells publicitaris de les pel·lícules de Hollywood i sobretot, quan pensem: Jazz, Louis Armstrong és una de les primeres imatges que ens ve al cap.
Una icona inoblidable que va escampar a principi del segle passat el jazz pels Estats Units i posteriorment al món sencer passant també per aquí, per aquesta ciutat tant mediterrània: Barcelona. Hi ha qui encara guarda aquell record i les entrades a aquells concerts a casa nostra com relíquies d’aquesta estrella del jazz.
Jo era encara un nen quan vaig veure per primera vegada Louis Armstrong a la televisió. Assegut a la cuina a casa dels pares, hipnotitzat davant del televisor, no entenia la grandesa de la seva música i m’impressionava la seva veu tant ronca i singular, capaç d’oferir sobredosis d’alegria en estat pur. Una veu que sortia d’uns llavis ben grossos i aquests estaven envoltats d’una cara mullada, plena de suor que li colava des del front en forma de llàgrimes, com si fossin rius, fins arribar a les galtes i al coll. Però, ell sabia com eixugar-se-les, per això portava un mocador a la butxaca i entre una frase i una altra se’l passava per tota la cara.
Però el que realment va deixar una marca ben clara a la meva memòria aquell dia, va ser el seu somriure, aquell gran, extraordinari somriure que se li dibuixava d’un cantó a un altre de la cara. Aquest era per a mi el tret diferencial d’aquest gran cantant i trompeta del jazz, un artista afroamericà que regalava felicitat a grans i petits.
Mai no m’hauria imaginat que darrera d’aquell somriure s’amagava una passió immensa per la música capaç de superar les tragèdies humanes més dramàtiques.
Darrera d’aquell somriure s’amagava un esperit de superació capaç de trencar obstacles que li havia permès a aquell petit orfe de tan sols set anys, sol al món, de convertir-se en un dels trompetes i cantants de jazz més aclamats a la història de la música.
Louis Armstrong va ser un nen que va treballar per pocs centaus per la seva família adoptiva rus jueva, i que somiava arribar a ser com ells, com aquells primers músics de jazz que escoltava pels carrers mentre portava carbó d’una banda a una altra de la seva ciutat: Nova Orleans.
Darrera d’aquell extraordinari somriure s’amagava un nen enginyós i somiador, capaç de fabricar-se una trompeta de llauna i iniciar a imitar aquell so que un dia donaria la volta al món.
La seva trompeta inconfusible començaria a trencar aquella segregació racial tant present a Nord Amèrica a través dels primers discos de vinils i més tard mitjançant les pel·lícules de Hollywood. La seva veu entraria per les finestres, les portes i els terrats dels nord americans amb les ones de ràdio i faria història.
Amb la seva trompeta imitava la veu humana i amb la seva veu va imitar la trompeta. Qui ho hauria dit que taral·larejar en un disc es convertiria en una moda i ben aviat en una tradició de l’art jazzístic vocal? Així, aquell jove Louis, un dia va entrar per la porta de l’estudi de gravació, va posar la partitura al faristol per enregistrar la cançó Heebie Jeebies. Accidentalment, li va caure la partitura al terra, i com que no se sabia la lletra de memòria, va començar a  taral·larejar. Aquella improvisació feta de vocals i consonants, arpegis i escales va donar vida a l’ “Scat singing” una improvisació que ben aviat seria imitada per milers de cantants en el curs de la història del jazz.
Louis Armstrong ens ha deixat un lligat enorme a través del seu talent, art i virtuosisme que ha sabut canalitzar a través de la trompeta i la seva veu i jo així el recordaré. Però el record més vívid i emocionant que se’m queda la cor és aquell de quan jo era un nen davant del televisor. Mai oblidaré aquell somriure seu tan contagiós que ens regalava felicitat.

 

Anthus: Louis Armstrong Un Somriure Extraordinari

 

Entrevista a "Il Manifesto" - Itàlia - 31 Març 2018

Anthus, el crooner del Mediterrani.
Amb el seu tercer àlbum, “Calidoscòpic”, l’artista d’origen sicilià però format a Dublín, crea una música mestissa on es troben elements jazzístics i ètnics.
Luigi Onori, 31 .03.2018
Calidoscòpic és el tercer àlbum del cantant, compositor, arranjador, lletrista i performer Anthus, després del disc “Profundament Jazz” (2015).
Artista apàtrida, Sicilià d’origen, es va obrir al jazz a Dublín, i ara arrelat a Catalunya on destaca per haver participat als Festivals de Barcelona, Girona, Terrassa, Platja d’Aro i per diferents reconeixements. Anthus crea una música mestissa a nivell sonor i lingüístic que conté un missatge explosiu, de convivència creativa i visionaria de generes diferents, quasi una metàfora de com haurien de ser les societats europees d’avui.
L’hem entrevistat:
- Pel premis Enderrock, vostè va ser nominat “Millor artista revelació” del 2017 i el seu disc “Calidoscòpic” també va rebre la nominació “Millor disc de l’any”. És un treball on hi conviuen músiques molt diverses.
Segurament el meu bressol, que és el mediterrani, incideix bastant en els sons. Haver escoltat música popular siciliana des que era un nadó en els braços de la meva àvia, i després d’adult fent recerques i absorbit músiques del Magreb, Grècia, el sud d’Espanya m’ha deixat una marca ben visible dins.
He estat acompanyat també pel Rap, el pop i el Funk, estils que t’entren dins. Però el jazz és la música que em fa sentir completament mi mateix. El jazz és capaç de contenir estils tant diferents fins a l’expressió més sincera de qui soc, sense clixé o dogmes. I és just per això, que a vegades, no accepto les regles d’una llengua i per aquest motiu n’he inventat una en algun tema: una barreja de sons que van des del català al sicilià, el napolità i un xic de francès.
- La seva tècnica vocal té trets innovadors i elements folklòrics. Va endavant mirant-se enrere?
Per a mi la música folklòrica és la veu dels pobles, el seu DNA, i per tant em resulta espontani que aquests trets estiguin presents en la meva veu/instrument. De fet, la lliçó de Demetrio Stratos, és una de les herències més importants per tots aquells que consideren que la veu s’ha de fer servir també en el camp de l’experimentació. En el tema "Metròpolis” utilitzo elements folklòrics per expressar com em sento en aquesta gran ciutat que es diu món, on es viu en l’alienació provocada les modes del moment i les falses necessitats. Cal aturar-se! He d’intentar mirar enrere, per entendre d’on vinc, on soc i com puc tirar endavant.
- Vostè és sicilià d’origen, va viure a Irlanda abans de transferir-se a Espanya, utilitza el català en clau jazz.
Considero que les llengües no són tan sol un canal de comunicació, sinó un conjunt de sons que expressen emocions que no són traduïbles en altres llengües. Per entendre i estimar el lloc on em trobo, he estudiat el català, i he sentit la necessitat de fer servir “Calidoscòpic” com a missatger per expressar qui soc, utilitzant els sons que m’envolten, que formen part de mi, fent-los conviure amb el jazz, que és el que més m’apassiona.
- Considera que la definició de “Crooner del jazz Mediterrani” té algun fonament?
La definició, que m’afalaga, m’és donada dels crítics de la música. Sé del cert que els límits geogràfics d’aquesta música estan establerts pels pobles, sense exclusió de ningú, que s’aboquen en el Mediterrani i que presenten caràcters sonors comuns. Quan aquestes músiques es casen amb el jazz , vet aquí el naixement d’aquella fusió de la qual estem parlant, un estil que em permet expressar integralment qui soc.
- Vostè parla de “Calidoscòpic” com la celebració de la diversitat, del canvi i de l’evolució: hi ha un missatge de llibertat i d’integració en el jazz?
Sí, és clar! Potser pot semblar obvi, però veig amb molta preocupació els moviments nascuts a Europa que amenacen la llibertat. En el meu disc celebro la diversitat, sons diferents que conviuen junts, i també celebro el canvi, entès com a recerca de noves combinacions instrumentals i vocals. Voldria que fos així també per les persones de colors i tradicions diferents que composen la nostra societat, on és del tot necessari observar-nos per entendre’ns millorar, rebutjar els falsos models imposats per qui ens voldria menys cultes i així avançar. Sento d’haver transmès amb el meu disc un missatge de llibertat.
- On està anant el jazz del nou mil·lenni?
Sempre he cregut que el jazz sigui una música elàstica, capaç d’absorbir altres estils musicals i de fondre’s amb ells. Això és el que va passar des de la seva expansió en el món fonent-se amb el flamenc, la música cèltica o la japonesa. Veig tres direccions pel Jazz: Voler-se mantenir en l’esfera tradicional, així com el vam conèixer a Nova Orleans, la direcció de la fusió, el jazz entre en contacte amb altres musiques del món i es transforma amb elles, i per acabar, la direcció de l’experimentació.

 

Anthus, el crooner del jazz Mediterrani
© 2018 Il nuovo Manifesto Societat Coop. Editorial

fonts: https://ilmanifesto.it/anthus-il-crooner-del-mediterraneo

 

 

 

Jazz Journal - Anglaterra - 1 març 2018

Crítica - Jazz Journal - Anglaterra
El disc s’obra amb “Cubs, esferes i cilindres”, un reflex musical del cubisme, una de les formes d’arts preferides d’Anthus. Caracteritzat per la tonalitat de do sostingut disminuït, dona una immediata sensació de tensió i d’inquietud emocional com també es fa eco d’una ressonant geometria cubista angular.
La peça és dissonant però no lliure, ja que està organitzada rítmicament, donant pas a un “Mèdium-Tempo” a l’estil de Tony Williams, que fa de suport a un duet entre la veu, lleugerament operística d’Anthus, i el wah-wah de la trompeta, que evoca un “Miles Davis” anys 70.
Elisa, una balada amb canvis d’acords tonals, porta repòs. La veu melòdica d’Anthus i el piano tan delicat a l’estil d’Hancock afirmen Anthus com “el crooner del jazz Mediterrani”, un títol que se li ha conferit en els últims anys. ( una de les seves icones d’infància era Sinatra).
Mediterraneum és una oda a l’antiga cultura del mediterrani en forma de suite curta amb lletra composta per diferents llengues mediterraneas: Els amants del jazz es sintonitzaran amb un fluid solo post-bop del pianista Villavecchia.
Altres temes donen vida a: un “rubato” d’intercanvis modals que evoca un món fantàstic, un bolero, “vamps” dissonants a tempo ràpid, una balada i en 800 KM, trobem un funk ben reeixit amb un missatge rap que ens diu que la distancia no pot alterar el que sentim per qui estimem.
La història d’Anthus és fascinant. Després que el seu pare, conservador, desaprovés la seva ambició musical, Anthus va deixar la seva Sicília nadal als finals dels ’90 i va anar sense cap suport econòmic a una Dublín desconeguda, on va després estudiar a la “Guildhall School of Music and Drama”.
Al 2003 enyorat del Mediterrani, en un viatge a Barcelona, va decidir que aquell seria el seu lloc per començar una nova vida i crear la seva música.
La biografia d’aquest autor, la seva lluita per a consolidar-se, així com la seva veu i ambició estilística són impressionants.

 

Mark Gilbert - Jazz Journal, 1 March 2018

Un lloc secret des d’on cantar

Cada cantant de jazz, cada músic, artista en general cerca una font d’inspiració per a crear. A vegades la inspiració arriba de sobte, quan menys t’ho esperes: al tren, sota la pluja, al bar mentre observes els vianants, durant una passejada al capvespre o després d’hores d’esperes tancat a la teva habitació. I quan cerques desesperadament aquesta inspiració, fins i tot et pot agafar dormint, i així, de sobte t’aixeques i apuntes sobre el pentagrama la melodia que tant estaves esperant. Aquest últim és el cas d’un dels meus temes: Elisa, que forma part del nou disc “Calidoscòpic”.
Les meves fons d’inspiració són diverses. Les pintures dels moviments cubista, futurista i en general les formes abstractes, em sedueixen i suggereixen melodies, històries que esperen ser explicades i que les paraules tot soles no saben expressar, i per això, moltes vegades, faig servir la meva veu com un instrument, sense utilitzar mots.
La meva inspiració pot ser estimulada per un retrat en blanc i negre, per una pel·lícula o per la natura, els paisatges, els boscos de faigs on als seus peus s’amaga un món secret que he aprés a estimar.
No gaire lluny de Vic, pujant una muntanya ens endinsem per una de les fagedes més a sud del país. A Catalunya hi ha un camí que m’agrada seguir, un lloc secret des d’on m’agrada cantar.
Aquesta fageda és el meu espai preferit, especialment a la primavera i a l’estiu quan el color verd tenyeix tot el bosc.
M’obro i observo tot allò que m’envolta, sobretot les molses verdes i suaus que t’obren el camí i que veus sobre les pedres, sota els arbres, o sobre la seva escorça.
I aquí hi són també ells, els meus protagonistes preferits: els ocells.
No soc el primer en el món del jazz a estimar aquestes criatures, evolució dels dinosaures emplomallats. Al Charlie Parker li deien “Bird” (Ocell) i un de dels seus temes més famós es diu “Ornithology” (Ornitologia)... hi ha també lletres d’estàndards de jazz que parlen d’ocells, com “Blue Sky”, i d’altres que dibuixen el món fantàstic dels ocells, uns ocells que canten cançons de bressol com en “Lullaby Of Birdland”. Els ocells amb el seu cant han inspirat músics de tradicions i estils diferents, inclòs el nostre estimat Pau Casals. Heu llegit mai la lletra sencera de “el cant dels ocells” d’aquest gran compositor català?
Per tant no és d’estranyar que un cantant de jazz es fiqui d’amagat amb ornitòlegs dins d’amagatalls i aprengui a escoltar el silenci, a vegades esperant per hores que arribin ells: el pica-soques blau, el gaig, el pit roig, la merla, el rossinyol, el corb i la cornella que juguen amb el vent fent acrobàcies en el aire, i en sentir-ne el cant, sembla que riguin i juguin entre ells. I sobretot esperes el tord, la puput, les mallerengues, el picot garcer, el picot verd i finalment ell, el meu preferit, el picot negre... l’he sentit volar a pocs metres sobre el meu cap, he sentit la seva força a través del vent dominat per les seves ales. L’he vist aferrar-se amb les ungles a l’escorça dels faigs i l’he vist foradar el tronc amb el seu bec, fent-ne tota una exhibició, un “TU TU TU TU TU” profund i inquietant que ressona en tot el bosc i reclama el seu regne. Ho fa només per ella, per la seva estimada, dient-li que aquell serà el seu niu, que allí criaran els seus fills, com cada primavera, quan els arbres broten de verd i els primers “no m’oblidis” surten als seus peus.
He escoltat els seus fills, implorar-los que li portessin menjar i els vaig veure treure el cap per primera vegada des del seu cau al món exterior, tan salvatge. I així també un dia els vaig veure omplir-se de coratge, cridar al món que ja venien i així saltar i planar per primera vegada sobre les lleis de la natura tant inhumana. Deixar per primera vegada el niu, els pares, el teu últim embrió que et protegeix, per marxar cap a noves terres llunyanes, cercant sort, desprotegits i aprenent a sobreviure a la vida... jo també un dia vaig ser un picot negre.
En aquest món, fet de fulles suaus dels faigs, de molses tendres i verdes i d’heures que es fiquen pels troncs i el capsals dels arbres, entremig de merles, pit rojos i picots, la inspiració finalment arriba, les melodies neixen, les lletres es componen i m’han inspirat, en aquests anys, temes com “Música ets tu” del meu disc Calidoscòpic... “ets com el vent que bufa amb el seu alè, paraules mullades d’històries que no tenen temps. Germinen dins del meu cos, broten sensacions, surten com a notes cap l’horitzó, música és el teu nom”.
A Catalunya, hi ha llocs des d’on puc tornar enrere en el temps, un lloc secret, des d’on poder cantar, sentir-me part integrant del paisatge i saber-me protegit, lluny d’aquella Barcelona “que s’encega en la festa innecessària d’hotels gelats i aparadors superflus (...) on a vegades fa més fred que enlloc.
A Catalunya, hi ha un lloc secret des d’on puc cantar, un bosc fet de faigs, de molses i ocells des d’on sé que puc seguir estimant.

 

Barcelona, 2 de febrer 2018

 

El meu lloc secret des d'on cantar fotografiat per Sergi Torné.
* l'últim paràgraf entre cometes és un fragment de la poesia "Barcelona" del poeta Joan Margarit.

Quan vaig Conèixer Billie Holiday

Barcelona, 3 gener 2018

____________________

Vaig conèixer Billie Holiday en una cafeteria de Dublín... jo estava assegut a una taula de fusta de color blau... la pintura estava gastada pel temps i deixava entreveure el color natural que el vernís amagava.

Prenia el meu te negre amb un toc de llet... massa calent per beure-se’l en el moment que te’l serveixen. T’has d’esperar uns 10 minuts per atrevir-te amb el primer glop... De fet, a tota Irlanda el serveixen així, i quant més calent millor. Cada cambrer té un deure per complir: ha de servir el te en temperatures inhumanes per fer que els clients es tornin devots a aquell pub.  De fet, si te’l serveixen només calent en compte d’estar bullint, els clients es queixen i te’l tornen.

Així, esperant que es baixés la temperatura del meu te, tenia tot el temps del món per fixar-me en tot allò que m’envoltava: la gent que passejava pels carrers de “Dame Street”, i que de tant en tant miraven, a través del vidre de cristall, dins la cafeteria. Observava els prestatges plens de llibres, potser d’altres èpoques, així com els clients asseguts a les taules de fusta blau turquès que xerraven en veu baixa entre ells, i que m’ensenyaven quant de valents eren bevent aquell te ardent.

Una cançó acompanyava aquest paisatge de tarda irlandesa al bar... una orquestra d’altres temps i una veu melancòlica, que arrossegava la lletra de la cançó pels compassos com si fos la cua d’un vestit d’una gran dama que sense voler neteja els racons bruts dels carrers de la ciutat.

I allà estava ella, una senyora que agafava amb les dues mans la seva tassa de te amb una mirada fixa i perduda en el líquid negre i fumejant. Els seus llavis formaven un somriure tímid mentre els fotogrames de la seva vida li passaven davant dels ulls, fotogrames d’un passat esblaimat.

A vegades, aixecava el cap per mirar a través del vidre la gent del carrer. Jo mirava per una altra banda, no volia que em descobrís observant-la... hauria fet que tornés al present i jo tenia la intensió de tastar tota la seva sensibilitat que desprenia en aquell instant.

En aixecar el cap, vaig veure que els seus ulls estaven lúcids, com si estiguessin mullats, mentre el mig somriure seguia dibuixat a la seva cara. On era? No estava entre nosaltres. La veu de la cantant acompanyava perfectament aquesta pel·lícula de la seva vida, fent-li de columna sonora i jo era testimoni d’aquella estrena cinematogràfica en exclusiva que m’oferia la vida... potser per inspirar-me, i potser un dia, per escriure la lletra d’alguna cançó.

Ara però, la meva atenció deixava de banda aquesta senyora tant enyorada i emocionada pel temps passats, i la veu, aquesta veu tan especial cantant “I’m a fool to want you” em transmetia tota la borratxera d’una vida amarga, la vida d’aquesta cantant, que més endavant descobriria a fons.

És així com vaig conèixer Billie Holiday: en una tarda d’hivern dins d’un bar irlandès prenent té ardent. Aquella veu seductora i inquieta m’acompanyaria durant anys en la meva carrera com cantant de jazz. Però, què s’amagava darrera d’aquells “glissando” entre notes i notes? I darrere aquelles desafinacions nostàlgiques i dramàtiques? Què s’amagava darrera d’aquell arrossegament de la lletra dins dels compassos? Semblava que cada paraula li pesés. N’arrossegava tot el pes, i potser no tan sols de cadascuna d’ella, sinó de tota una vida que s’anava apagant per sempre en l’alcohol i la solitud.

Estava escoltant l’ultima gravació d’aquesta gran cantant de jazz i sentia a dins meu la missió de descobrir tot allò que s’amagava darrera de les seves interpretacions.

Alguns crítics diuen que la Billie Holiday va viure la vida que ella va voler, plena de vicis que van des de l’alcohol, a la droga i al sexe, i afegeixen que no l’hauríem de veure com una víctima de si mateixa. Potser és així, i m’agrada pensar que tot allò que va fer, és perquè així ho va voler... però llegint la seva biografia, m’és molt difícil pensar que no fos una víctima de si mateixa, que els drames de la seva vida no hagin influenciat les seves decisions i de retruc la seva forma de cantar.

Com pot no haver influenciat viure tota una infància sense pares passant els primers 10 anys de la seva vida a casa d’una desconeguda? Com pot no haver influenciat ser filla d’una dona que va venent el que pot sobre els vagons dels trens? Com no pot haver influenciat ser violada als 11 anys i passar-se mesos en un reformatori  a causa d’aquell abús que ella mateixa va patir? Com pot no influenciar la seva personalitat caure en la prostitució als 14 anys conjuntament amb sa mare? Passar-se mesos a la presó? Cantar de taula en taula algunes cançons dins dels locals nocturns demanant propines? Precisament això és l’element clau que portaria la Billie Holliday a aprendre a improvisar, per tal d’alterar la melodia i així fer-la semblar diferent mentre passava d’una taula a una altra.

Com no pot haver influenciat buscar un pare que la va abandonar per perseguir la seva carrera musical? Com no pot haver influenciat ser només i exclusivament atreta per homes que la maltractaven psicològicament i físicament  fins al punt que, per mantenir-se dreta, has d’estar embolcallada de benes? I la seva atracció i relacions amb dones? Això no l’ha d’haver influenciat en la seva forma de cantar? Per qui cantava les seves cançons d’amor? Per qui patia en les seves balades? I l’heroïna, la cocaïna, l’abús de l’alcohol? Tot això és el que realment volia o és el món on es va refugiar per oblidar? El que sé de cert, és que la Billie Holliday era i és tot això, i quan escolto la seva veu, com ataca les notes, els seus “glissando”, aquelles menes de singlots que feia per tancar una nota, és inevitable sentir que són l’expressió de tot aquest cúmul d’experiències que no poden no deixar cicatrius en la seva veu. Aquests elements són la seva signatura com a cantant de jazz.

Discrepo de tots aquests crítics que diuen que va viure la vida que va voler... crec que va viure la vida que va poder, somrient a la crueltat, i trobant refugi en plaers que intentaven amagar un buit que mai ningú va poder omplir. Un buit d’afectes que ja tenia origen només en néixer i que difícilment es podia omplir. Darrere la seva veu, arrossegant notes d’un compàs a un altre, ho arrossegava tot, potser, fins i tot arrossegava a si mateixa pels compassos dels anys intentant sobreviure a tot allò que havia viscut. El seu disc “Lady In Satin” està completament impregnat de tota aquesta experiència de vida i que avui, per a mi, és una herència sense preu que ens ha deixat.

No importa com coneguis la Billy, si navegant per YouTube, fent una recerca sobre les veus del jazz o esperant que es refredi un te irlandès ardent. No podràs evitar de sentir tota la ressaca d’una vida que és icona del jazz vocal d’avui i de demà.

Crítica - Revista "A proposito di Jazz" Italia

Barcelona, 12 desembre 2017

___________________________________________________________________________

Així Itàlia dona tret de sortida al nostre disc "Calidoscòpic" gràcies a la valoració del critic de la revista A Proposito di Jazz, di e con Gerlando Gatto. A continuació la versió catalana:

Anthus - "Calidoscòpic" - Temps Record 1616

Meravellós àlbum d'aquest vocalista, compositor i arranjador català que publica el seu tercer disc com a líder i que el consagra com a artista de nivell absolut, ben acompanyat pel Pol Padrós trompeta i fiscorn, Max Villavecchia al piano, Manel Fortià al contrabaix i Ramón Díaz a la bateria i a la percussió.

L'artista presenta un repertori de deu cançons totes escrites per ell, amb alguns pics d'excel·lència com en el tema "Mediterraneum". Potser no per casualitat, aquesta és la peça que millor ressalta el potencial d'Anthus, també com a compositor, i que pren el seu nom del mar que banya Espanya, Itàlia i molts altres països.

El fet és que Anthus, amb aquest àlbum, es consolida davant l'atenció del públic com un dels millors exponents, i més complerts, del que molts anomenen "Jazz Mediterrani", que és una forma d'expressió que uneix diversos inputs com ara la música tradicional dels països de la Mediterrània passant també pel, pop, rap, clàssic i el jazz, per descomptat.

I és que el jazz és la base sobre la qual es construeix tot el disc i així es pot apreciar tant per l'estructura de les cançons, com pel fraseig dels músics on destaca en primer pla el pianista Max Villavecchia qui demostra sentir-se a gust tant amb ambientacions més "tradicionals", com amb altres llenguatges diferents, fins arribar, per exemple, a la música àrab.

Per la seva banda, el líder desplega un vocalisme extraordinari, sovint emprant la veu com un instrument sense pronunciar cap verb, però aconseguint sempre atreure l'atenció de l'oient.

Realment, un gran descobriment!

http://www.online-jazz.net/2017/12/12/nostri-cd-attesa-delle-festivita-n...

 

Calidòscopic: L'estrena a Luz de Gas

Barcelona, 24 gener 2017

_________________________________________________________________________________

Abans de fer un concert important, assajo a casa imaginant-me ser allà, al damunt d'aquell escenari on actuaré en breu. Ho faig perquè quan hi sigui realment, tot em sonarà més familiar, com si ja hi hagués estat abans i això m’ajuda a l’hora d’interpretar.

Aquest costum d’imaginar-me en escenaris em ve de lluny... segurament de quan era petit.

Recordo que a portes tancades, dins de la meva habitació a casa dels pares, posava cançons i cantava, i així mentre ho feia, m'imaginava d'estar sobre un escenari,  sovint en un plató d'alguna televisió que transmetia en directe les meves actuacions i m'hi veia envoltat de persones que estimava i a qui li volia regalar el que més il·lusió em feia: cantar.

Aquesta és l'herència de la meva infància i encara avui d’alguna manera continuo fent-ho, i és bonic veure com hi ha rituals que encara m’acompanyen després de tants anys. Evidentment aquest també va ser el cas del concert a Luz de Gas.

Vam fer tres assajos abans del concert. Els musics van fer mala cara quan li vaig dir que en faríem tres. Per a ells, dos assajos haurien estat més que suficients, però jo volia assegurar-me que tot anés com planificat, i així els vaig poder convèncer fer el tercer.

Finalment va arribar el dia del concert: Calidoscòpic Live in Barcelona.

Com és de costum, quan tinc una actuació important, no faig completament res...  només aixecar-me, esmorzar i gaudir del dia, de les petites coses que m'envolten. Això sí, com en tots els previs de cada concert, unes 24 hores abans de cada directe, deixo de parlar. Si no dic res durant hores i hores, la veu descansa, es fa més brillant, elàstica a l'hora de cantar.

He de dir que la meva parella n'està bastant fart d'aquesta mesura que considera dràstica. La nostra comunicació ja no es basa sobre la parla sinó sobre mímiques, llenguatge corporal o per escrit.

Vaig per casa amb paperets i un bolígraf escrivint el que necessito comunicar... he de dir que és divertit i a vegades la situació pot arribar a ser tan còmica que no podem evitar d'esclatar en rialles descontrolades... això és quan el descans de la veu se'n va una mica a fer punyetes.

Aquest va ser també el meu ritual abans del concert per l'estrena de Calidoscòpic.

Les expectatives de part del públic eren altes. Els mitjans havien fet un bon ressò del disc i n'havien escrit molt bones crítiques. Volia que l'estrena del concert en viu fos explosiu i elegant amb colors variants depenent del tema que es toqués. Escenari i llums havien de ser el trampolí perfecte per tots aquells colors i formes calidoscòpiques que m’havien inspirat en el disc.

Em considero un cantant de jazz molt visual. Em vaig alimentar dels colors, de les textures dels quadres del cubisme i del futurisme per escriure moltes de les meves cançons del disc. Sóc un músic a qui li agrada perdre's en les pintures abstractes dels principis del segle XX i dels seus colors més variats. Per a mi, era molt important que el concert pogués reflectir aquesta inspiració pictòrica que m'havia influenciat i inspirat en els temes que composen el meu nou disc. Era necessari fer aterrar Calidoscòpic en una de les millors sales de directes a Barcelona i aquesta sala és Luz de Gas.

Vam tenir varies reunions amb l'equip de realització dels vídeos i vam visitar la sala un parell de cops, les vibracions en pujar sobre l’escenari eren molt bones. Era el que estava buscant.

Per on anava?... ah sí, deia que era el dia del concert. Finalment a les sis de la tarda estàvem dins del vestuari del Luz de Gas. Els músics estaven animats, el Ramón Díaz s'engrescava en explicar bromes. Això senyors, és molt bona senyal! Quan el Ramón Diaz explica bromes abans d’un concert, significa només una cosa: que hi haurà encara més possibilitats de veure focs artificials sobre la seva bateria, de veure'l "on fire" amb les seves improvisacions... l’espectacle estava servit!

Just després el Pol Padrós s'apuntava a un concurs d'embarbussaments, a veure qui els deia més ràpids i sense entrebancar-se, és clar. Ell en català i jo en sicilià. Tot això venia d'uns travallengües en sicilià que estava assajant i que utilitzaria més tard per començar el tema "Taccu curtu", com a bis al final del concert. El Pol és molt bo... demaneu-li que us digui uns embarbussaments quan veniu als concerts. Quedareu de pedra, en sap molts!

Ja s'anava apropant l'hora, els músics estaven a punt i a la sala, el públic xiuxiuejava mentre els tècnics de càmera i de so anaven prenen posicions. 

Finalment les làmpades d’aranya s'aixecaven cap el sostre indicant al públic que el concert estava a punt de començar... les llums s’apagaven i els músics ens abraçàvem desitjant-nos sort.

En la sala fosca i amb el públic en espera, en Manel Fortià va començar a pessigar, en el seu contrabaix, les primeres notes de “Cubs, esferes i cilindres” i tot seguit unes imatges es projecten sobre la pantalla al fons de l'escenari.

D'amagat, entre les fissures de les cortines laterals de l'escenari, miro el públic, mentre les seves cares s’il·luminen del reflex de les imatges calidoscòpiques projectades.

Falta poc, estic inspirat,  il·lusionat d'encetar aquesta nova etapa de la meva carrera i el disc que sempre havia somiat fer. Em dirigeixo al fons de l’escenari, allà veig el públic, ara em toca a mi.

Estic preparat, entro. És el moment tant esperat, és el meu moment.

Darrera de Calidoscòpic

Barcelona, 30 de novembre de 2016

______________________________________________________________________

Feia temps que volia fer un disc així. No tenia pensat fer un disc tan eclèctic, ni m’imaginava que composaria temes Jazz-Rap com 800 Km o de jazz contemporani com “Cubs, esferes i cilindres” o “Metròpolis”. En el meu dia dia, les melodies em venien al cap espontàniament, mentre estava al metro, cuinant, passejant com també estant davant del piano esperant que arribés la inspiració. Una de les primeres melodies que vaig escriure va ser “Mediterraneum” i “Miratges” . Potser per influències també del meu treball anterior “Radici” (Arrels), on vaig recopilar musiques populars de Sicília i les vaig fusionar amb el jazz. M’agrada escoltar diferents tipus de música: el pop, espiritual, blues, funk i diferents estils de jazz i el contemporani és al que més em sento més proper. Tots aquests gèneres em van influenciar a l’hora de composar. Al principi em feia una mica de respecte veure com anava escrivint ara una melodia de jazz contemporani i just després alguna cosa completament diferent. Haig de dir que em feia por que tots aquests estils diferents no haurien pogut conviure en un mateix àlbum, però més tard, vaig entendre que just aquest era i és el punt fort del disc: la seva varietat d’estils, l’eclecticisme, les seves formes i colors. Com si estiguéssim mirant el món a través d’un calidoscopi. Tenia més de 15 o 16 melodies ja ben clares però encara per desenvolupar. Se’m obria tot un món de sons i molt variat i mai hauria imaginat que hauria escrit en tants temps binaris, o irregulars i tantes “suites”. Vaig treballar intensament. Buscava a mi mateix, buscava una veu autentica en forma de cançó. Buscava el millor de mi. Vaig escriure, revisar, mil vegades escoltar, capgirar tots els elements que composaven els temes i les lletres. El meu defecte, així m’ho recorden els que m’envolten, és el perfeccionisme. I és realment un defecte, perquè et porta a no acabar mai el que estàs creant trobant sempre altres angles i formes diferents d’on observar la música. Vaig trigar uns anys abans d’acabar tot plegat i mentrestant experimentava noves vivències, com tenir una relació a uns 800 KM de distància, alimentar la meva passió per la pintura cubista i futurista i amb la intensió de pintar músiques del mateix estil. I encara més vaig viure la mort del meu pare, arrelar-me en aquesta ciutat meravellosa: Barcelona, trobar-me un cop més en el meu mar: el Mediterrani i sentir-me part integrant d’aquests pobles que s’aboquen en ell des de la diversitat. Tots aquests i moltes altres experiències formarien part del meu nou disc. No vaig tenir preconceptes en tractar tots aquests temes i investigar encara més sobre estils musicals lluny del jazz i per això vaig compondre Calidoscòpic. Vaig seleccionar els temes que més m’agradaven i en vaig descartar d’altres. Vaig acabar d’escriure algunes melodies o parts harmòniques i sobretot vaig imaginar-me quins músics del meu voltant les interpretarien. De fet, prenent un cafè pel Raval o l’Eixample amb el Manel Fortià, el Pol Padrós o el Max Villavecchia i veient el seu interès i les ganes que hi posaven en escoltar per primer cop les melodies, entenia que aquesta energia era essencial per Calidoscòpic. Aquesta energia de la qual parlo, la vam reviure al nostre primer assaig, al local del Ramón Díaz, per a mi un dels bateries més brillants que tenim a Catalunya. L’entusiasme, les ganes de crear i interpretar d’aquests músics va fer que el disc tingués el color que té avui. A vegades, com a compositors, arribem a imaginar-nos i a escriure melodies que s’allunyen de les nostres habilitats físiques com a intèrprets. Cal assajar constantment per estar a l’alçada de la nostra creació compositiva. Algunes melodies del disc Calidoscòpic, em van demanar de treballar intensament, incansablement, de 4 a 6 hores diàries durant una temporada i crec que al final vaig aconseguir el que estava buscant. Potser en uns anys ho tornaré a escoltar tot i pensaré que ho podria haver fet millor, sempre ho podem fer millor però de moment em sento molt satisfet del resultat final. Calidoscòpic és la sobreposició d’estils musicals, vivències i músics amb trajectòries diferents. Tot això dona vida a una amalgama de colors i formes musicals variats. Tot això ha donat vida a un nou disc a qui li he donat el nom de Calidoscòpic. L’has escoltat?

Com vaig coneixer "Homocromia"

Barcelona, 20 febrer 2016

----------------------------------------------------------------

Quan en Marcos Bosch em va fer escoltar per primer cop la seva nova peça: Homocromia, vaig quedar totalment sorprès per la seva bellesa harmònica i melòdica. Després d’escoltar-la, a mi em sabia a poc, en volia més... Homocromia, se’m presentar com un missatge que revelava una part meva que però no sabia com treure fora i explicar. Em calia tornar a escoltar una segona i potser una tercera vegada la peça per entendre l'essència dels mots. En cada frase i en cada paraula hi vaig descobrir un significat profund i íntim, elements que em van empènyer en demanar al Marcos que em deixés interpretar-la. En Marcos es va mostrar il·lusionat per la meva proposta i ben aviat decidiríem dia i hora per l'enregistrament del tema i del vídeo. Un dia, enmig dels assajos previs a l'enregistrament, en Marcos, parlant de la cançó, estava apunt d’explicar-me qui i què li va inspirar la lletra d'Homocromia, però el vaig aturar demanant-li que no ho fes. Em veia tant immers i emmirallat dins del tema, que no ho volia saber. La imatge que m'havia fet de la cançó em convidava a explicar la meva història a través de la seva lletra i em feien com un trampolí d'expressivitat perfecte. Després de l'enregistrament, escoltant Homocromia, vaig veure que la lletra és més universal del que m'havia semblat en un primer moment... moltes persones s'hi podrien sentir identificades ja que parla de la nostra tragèdia humana, un naufragi en el qual la nostra societat ens empeny constantment, on és difícil mostrar-se tal i com un és i et confons en el paisatge col·lectiu jugant el paper que t'has o t'han assignat. Unes imatges fulminants em van venir al cap: Van Gogh amb els seus autoretrats i la crisi d'identitat que va patir , Oscar Wilde amb la seva novel·la “El retrat de Dorian Grey” i, tot això em va inspirar per la fotografia que acompanyaria aquesta magnifica peça. La foto doncs, retrau el protagonista en postura de carnet d'identitat, ensenyant el seu rostre més convencional. Haig de dir que trobo els carnets i els passaports com una forma d’ultratjar la verdadera identitat d’una persona, un codi fet de xifres i números que no podrà mai representar la nostra complexitat humana, i de conseqüència la nostra identitat real. El protagonista de la foto aguanta amb una ma un mirall que mig amaga una part de la cara, la seva part més intima. Tot i sentint-se recelós, fa confiança al seu espectador revelant-li l'altre part del seu rostre amagat darrere del mirall que ja no reflecteix la imatge que té al davant. Viu una mentida i fingeix ser qui realment no és. Està atrapat en el malson d'una doble vida mentre el temps indiferent a la seva condició humana s'esvaeix.

Anthus rescata la tradició de la seva Sicília natal en clau de jazz

Diari de Sabadell14 octubre 2015
Una de les millors veus masculines del panorama del jazz català, Anthus, defensa un estil i repertori del tot singulars. El cantant actua dimecres a l’auditori de l’Espai Cultura per Joventuts Musicals. El seu repertori de cançons sicilianes arranjades amb criteris jazzístics, i sobretot la seva veu singular, han convertit Anthus en tot un “crooner” mediterrani que desperta grans elogis.
per Carles Cascón

_________________________________________________________________________________

El títol del seu segon disc “Radici”, significa arrels. I a més de la seva cultura siciliana, la referència “va més enllà” diu el cantant. “He intentat posar-hi l’essència de la meva infància, cançons, melodies infantils o fins i tot embarbussaments...” En l’entrevista a la redacció de Diari Sabadell, on ha vingut fa uns dies de promoció, Anthus parla en un perfecte català amb passió del seu projecte i de tot un món desconegut aquí. Explica detalls de la seva família, en particular de la seva àvia que li cantava de petit, i poc a poc es va entenent d’on surt aquest artista que descobreix el jazz a Dublín – allà va estudiar i va presentar el primer disc, “Dreamer” – però que es va instal·lar a Catalunya i ara el seu cor “ja és ben català”. Va viure a Sabadell De fet, descobrim que va viure un any i mig a Sabadell, a la Creu Alta. “Tot va començar aquí!”, recorda. Va arribar a cantar al Griffin. Així que tindrà un fort component emocional el concert que oferirà aquest dimecres a l’auditori de l’Espai Cultural Fundació Sabadell 1859, en el marc dels “Dimecres Musicals” que Joventuts Musicals de Sabadell dedica mensualment al “Jazz i Músiques del Món”. Bon nom, diu, per encabir-hi la seva proposta, que defensarà amb Santi Galán al piano i Manel Fortià al contrabaix. Anthus canta i fa un “scat singing” mediterrani, “no americà”, precisa. Està plantejat en pur acústic, sense micròfons just després d’un estiu “molt intens” de concerts a importants festivals, on a “cadascun ens hem emportat una sorpresa, amb moltes sensacions del públic”. De sentiment sicilià, no italià, Anthus condensa cultura, tradicions, i reivindicacions. Pot cantar des de cançons de bressol passades pel sedàs del jazz, a “Taccu curtu”, un “scat fet amb embarbussaments de la seva infantesa a Sicília. A més, signa peces pròpies com “un gabbianu versu la luci” un tema una mica autobiogràfic perquè parla d’aquesta gavina que surt a buscar una terra fèrtil. Per entrar al món del cantant és bo saber el seu lligam amb la terra, per via paterna sobretot. És del sud de Sicília, on va tenir un entorn familiar “contradictori”, resumeix, perquè el seu pare era “molt sicilià” i d’un món de pagesia i la família materna més “d’advocats i professors”. L’àvia, “una senyora baixeta asseguda a la finestra” , ha cantant cançons de bressol a 7 fills i una quinzena de nets. “jo escoltava amb 4 i 6 anys, i les sentia perpetuar-se. És molt interessant”, evoca Anthus. Cançons de l’àvia L’àvia materna, curiosament, comprava discos de Frank Sinatra o Tony Bennett... Amb la música de tradició oral, fa un paral·lelisme amb el blues sorgit dels camps de cotó al sud dels EUA. Una “exorcització” del dolor en un món en desertització, també “cultural” diu. I aquí es podria parlar de la llengua, del menyspreu a Sicília des d’Itàlia... “Radici”, en definitiva, és una “reconciliació amb la meva infantesa i la salvaguarda de les tradicions, més el jazz, que és el meu present”, resumeix. Aquest crooner del jazz mediterrani, únic i carismàtic, ha cantat al Festival de Jazz de Girona, al Festival de Música Creativa i Jazz de Ciutat vella, al Festival Internacional de Jazz de Barcelona o a les Nits de Jazz de Platja d’Aro, entre d’altres.

Anthus repassa els clàssics del jazz americà a ritme de swing, samba i funk.

La Mañana, dimecres 23 setembre 2015
_____________________________________
El cantant italià presentarà demà el seu últim treball "Profundament jazz" a Cervera. Sonia García
Anthus, considerat una de les millors veus masculines del jazz nacional, presentarà el seu últim treball en directe dins de les festes de Isagoge de Cervera. El concert se celebrarà demà a les 22.00 hores i proposa un viatge pels clàssics dels Estats Units a ritme de swing, samba i funk. El repertori està format per cançons instrumentals emblemàtiques del jazz a què Anthus vesteix amb les seves lletres per "apropar aquests temes al públic", explica el vocalista en declaracions a LA MAÑANA. A més, l'àlbum “Profundament jazz” proposa un viatge pels clàssics americans que deixen entreveure les influències musicals de l'artista. "Recordo que durant un dels meus viatges per Itàlia, vaig escoltar una un clàssic del jazz i vaig començar a interessar per aquest estil. I quan em vaig traslladar a Irlanda per formar-me més, em vaig trobar molts d’aquests temes em seguien allà on anés. Per aquest motiu em venia de gust reunir-los en un disc però aportant un toc personal", confessa Anthus. Profundament Jazz és una barreja explosiva que combina amb mestria el jazz amb la samba, el funk i el swing. La facilitat que demostra l'intèrpret a l'hora de fusionar aquests estils es remunta a la seva extensa trajectòria professional. "No vaig arribar al jazz de seguida, primer vaig fer un llarg passeig per el soul, el blues, el funk", concreta l'artista. El cantant es pujarà a l'escenari de Cervera al costat del pianista Santi Galán, el contrabaixista Manel Fortià i el bateria Roberto Faenzo. Junts interpretaran un recital amb una forta càrrega emotiva que volen transmetre als espectadors. "Proposem un contacte directe amb les persones que vénen a veure'ns". Nosaltres també vam escoltar música i som públic, així que ens agrada establir una relació íntima amb els espectadors perquè ells també alimentaran el concert ", opina Anthus. El vocalista italià, nascut a Sicília, ha participat en els millors certàmens de jazz com el Festival de Jazz de Girona, el Festival de Música Creativa de Ciutat Vella o el Festival Nits de jazz de Platja d'Aro, entre d'altres.

"El jazz és una música flexible, capaç d'absorbir altres estils amb facilitat"

Diari de Girona, 9 de juliol 2015
____________________________________________________
Anthus Cantant de Jazz. Va néixer a Sicília, però va descobrir el Jazz a Dublín, on es va formar. Actualment està establert a Catalunya, on s’ha convertit en una de les poques veus masculines en l’àmbit del jazz, Demà presenta el seu nou disc a Platja d’Aro. “El jazz és una música molt flexible, capaç d’absorbir altres estils amb facilitat.” “Necessitem encara més festivals i locals per tal que tothom pugui expressar-se i fer que el jazz català sigui més present” Laura Fanals Girona
Anthus serà l’encarregat de donar demà el tret de sortida a la divuitena edició del Festival de Jazz Platja d’Aro. - Italià, i cantant de jazz... semblen dos conceptes difícils de casar, perquè Itàlia se sol relacionar amb la música més melòdica. - Sí. És veritat que hi ha bastant marcada aquesta idea que Itàlia és força melòdica, lírica, molt clàssica, i això segurament s’explica pel fet que hi ha una exportació impressionant de musica clàssica des d’Itàlia cap a la resta del món. Però també he de dir que el panorama jazzístic a Itàlia és força present, i hi ha ciutats com Roma o Florència que es mouen en aquest àmbit. Però és evident que la musica clàssica domina més. -Què podrem trobar en el seu disc “Profundament Jazz”? -Profundament Jazz és el repertori que presentaré a Platja d’Aro, un disc on interpreto els clàssics del jazz, temes que m’han acompanyat durant tota la meva trajectòria musical i que m’encanta cantar just per això, perquè són temes farcits de tota la meva experiència. En aquest repertori també trobem composicions d’algunes de les icones més transcendents de la història del jazz. Alguns d’aquests temes eren purament instrumentals , sense lletra, i jo la vaig escriure per fer-los encara més propers al públic. La veu humana és el canal de comunicació més proper a les persones , perquè ens comuniquem a través d’ella. Tothom posseeix aquest do, i posant lletra als temes podem arribar encara millor al públic que ens escolta. Per tant, en el disc hi ha una fusió d’estàndards del jazz, i també d’un treball més personal que segurament li dóna un toc més íntim. - Quines són els trets diferencials del Jazz del Mediterrani? -El Jazz del Mediterrani és un estil ben concret, molt ben definit, i les nostres orelles saben reconèixer-lo perfectament, perquè en ell hi trobem melodies que ens han acompanyat des que érem petits, hem crescut amb elles. Jo sóc mediterrani, i la gent, tant a Catalunya com a Sicília, al Nord Àfrica, i a Grècia, compartim una experiència musical conjunta. Això fa que quan sentim una melodia ens soni molt familiar. A més, el jazz és una música molt flexible, capaç d’absorbir altres estils musicals amb molta facilitat, i com a conseqüència casa molt bé amb tot. El jazz Mediterrani, per tant, és la fusió d’aquests sons que compartim amb altres pobles de la Mediterrània i el jazz. - A Catalunya hi ha força festivals de Jazz, i de qualitat. És un gènere que mai passa de moda? - Crec que sí, he de dir que aquí a Catalunya hi ha una autèntica passió pel jazz, i jo crec que no passarà de moda. També perquè s’hi està coent un moviment jazzístic important. Els músics experimenten noves fusions, desenvolupen noves iniciatives... s’està coent un ambient jazzístic extraordinari i el públic és capaç d'absorbidor-ho. Aquesta efervescència per la música jazz és vital. Però he de fer present que hi ha moltíssims músics de jazz que es volen dedicar a aquest gènere, i ens trobem que hi ha pocs locals i espais a Catalunya on es pugui escoltar jazz. Queda evident que necessitem encara més festivals i més locals on actuar, per tal que tothom pugui expressar-se i el jazz català fer-se encara més present.

“Canto a les meves arrels sicilianes”

Diari de Tarragona, 4 juny 2015
_________________________________________________
Anthus - compositor, arranjador i cantant "Entres en conflicte amb tu mateix. En tots els viatges, la teva identitat es perd. D'on sóc? "
Per Raúl Cosano
-Vostè canta jazz en sicilià. -Sóc sicilià. Presento cançons dels carrers de Sicília, que vaig aprendre de petit. Són temes infantils, de bressol, d'amor ... -El defineixen com un crooner del Mediterrani. -Per aquesta barreja de música de la Mediterrània. M'acosto al Magreb, a les cançons que miren a Turquia i Grècia ... al mar Mediterrani hi ha un intercanvi cultural increïble. -Per què ha triat aquest repertori tan íntim? - Em veig emotivament implicat. El lloc on neixes i creixes té un gran impacte emotiu. Parlo de qui sóc. - Ha fet un Treball de recuperació i investigació. -Vaig parlar amb professors de la universitat de Palerm. Vaig buscar gravacions dels anys 70 i 80, de persones que no eren cantants però que van deixar un llegat per por de perdre la tradició. - El moment de la reivindicació ho va viure amb nou anys. -Estava a casa d'uns amics del meu pare i vaig escoltar una cantant que interpretava el tema d’una forma molt intensa. Em va xocar i vaig sentir una connexió molt gran. Més endavant vaig entendre que aquella veu representava unes emocions d'una cultura que era meva. I que llavors no sabia expressar amb paraules. -I va marxar a Irlanda. -Estava a Belfast i un amic em va convidar a veure la pel·lícula de Billy Elliot. Em va emocionar i em va remoure per dins. Vaig veure que havia de formar-me encara millor. Just en aquell moment vaig entrar més en contacte amb el jazz. -Com va arribar a Barcelona? -Irlanda m'agradava però l'última temporada va ser una mica difícil, perquè sóc mediterrani. El meu cos em demanava anar-me'n. A Irlanda vaig conèixer molts catalans, i em van suggerir que provés a Barcelona. Vaig venir i em vaig quedar. Sento que estic al meu país. -Aquí li ha donat forma a les seves cançons. -Vaig fer un treball intens. Fins i tot, hi havia dies que anava al bus i m'imaginava els arranjaments. Vaig fer cançons pròpies. Presentar un projecte amb melodies tristes podia tenir un impacte poc positiu i vaig veure bé posar uns ingredients més alegres, més divertits, i és quan vaig decidir posar ritmes de bossa o samba. -Com veu Sicília des de lluny? -Molt bé (rialles). T'oblides de les coses negatives. Jo mai em vaig sentir completament de Sicília quan vivia allà. Tampoc avui m’hi sento. Però també és veritat que no tinc una visió real de l'illa, sinó una idea romàntica, que m'inspira per crear. -¿Ha patit en la recerca? -Entres en conflicte amb tu mateix. En tots els Viatges que fas, la teva identitat es perd. D'on sóc? Després de tants anys trobes un equilibri i acceptes que véns d'un lloc i vius en un altre. -No se sent de Sicília però rescata tot aquest patrimoni. -Tot és una contradicció. És una reafirmació d'alguna cosa que estava dins meu que s’estava perdent. Sóc d'allà i ningú ho pot esborrar. Estic en contra de la globalització. És una mort de les tradicions. Perfil: Aquest cantant i compositor porta 11 anys establert a Barcelona, darrera parada d'una vida itinerant, inquieta i de recerca. En el seu àlbum "Radici" (Arrels), li canta al folklore de l'illa que el va veure néixer i de la qual va fugir per necessitat per després, en part, reconciliar-se. A la FiM de Vila-seca presenta demà aquest repertori passat pel jazz o la samba.

Anthus posa veu de jazz a les cançons sicilianes

Diari Ara, 24 abril 2015
__________________________________________________________________
El 'crooner' mediterrani porta el projecte 'Radici' al Cicle Veus de la Mediterrània
Per Xavier Cervantes
El Cicle Veus de la Mediterrània acull aquest divendres a les 21 hores el concert d' Anthus al Centre Cívic la Sedeta de Barcelona. El cantant sicilià, resident a la capital catalana des de fa deu anys, interpretarà el repertori de 'Radici', un projecte de cançons sicilianes de tradició oral arranjades amb criteris jazzístics, entre les quals hi ha dues estrenes: la cançó de bressol 'Abbobbo' i 'Taccu curtu', embarbussaments sicilians amb melodies d'orient mitjà que eixamplen el caràcter mediterrani de la seva música. Anthus cantarà acompanyat de Vicens Martín (guitarra), Santi Galán (piano), Miquel Àngel Cordero (contrabaix) i Ramon Díaz (bateria). - Et descrius com a 'crooner' de jazz mediterrani, però en algunes cançons del projecte 'Radici' també hi ha elements brasilers. - Sí, és molt interessant veure com en cançons populars de Sicília es poden integrar estils com la bossa nova i la samba. Fins i tot Chick Corea té una cançó que es diu 'Sicily' en què fa servir una samba bastant ràpida per expressar allò que potser ell va sentir en un viatge a Sicília. És molt interessant, perquè hi ha paraules molt dramàtiques en les lletres que canto, fins i tot melodies bastant tristes, però sobre ritmes ràpids i alegres. Crea un contrast, un ingredient molt present en la música siciliana. És una manera d'exorcitzar el dolor. - Sovint dius que Chick Corea és un referent per a tu. És curiós que un vocalista tingui com a referent un pianista. - Sí, potser, però trobo que tots els cantants hem de tenir com a punt de referència no només altres cantants, que n'hi ha i són molt bons, sinó també instrumentistes. Jo no em considero només un cantant, em sento també un instrumentista, i al llarg de la meva trajectòria musical he volgut tenir en consideració els instruments. - Vivies a Sicília aquestes músiques tradicionals que estàs recuperant? - Jo recordo el primer dia que vaig escoltar una cançó siciliana en l'àmbit popular, i em va sobtar moltíssim. No sabia el que realment m'estava passant. Tenia 9 o 10 anys i l'impacte emotiu va ser molt fort. Sentia aquesta dona de la cançó que expressa de manera bastant dramàtica i dolorosa la seva experiència, i sentia que d'alguna manera hi havia un lligam molt fort que anava molt més enllà de la racionalitat. Això vaig descobrir més tard que era molt natural, perquè la meva àvia em cantava cançons de bressol. Amb el temps vaig entendre que aquell impacte que vaig tenir quan tenia 10 anys era perquè havia passat tota la meva primera infància amb aquestes músiques. Sí, les vaig viure, però no totes. Més endavant, quan vaig em vaig preguntar d'on vinc, quina era la música de la meva infància, vaig començar tota una recerca basada primer en discos que trobes en botigues de música, i després a les universitats, en arxius sonors, i entrant en contacte amb persones que ja n'havien fet gravacions en els anys 70. Eren músiques que presentaven la vida de cada sicilià en tot el seu recorregut. És a dir, les campanades del bateig, les cançons de bressol, les cançons de nens que juguen al carrer, les cançons d'amor, i fins arribar a la mort. Tota aquesta recerca em va fer descobrir tot un món. I vaig mirar de combinar-ho amb el jazz. - ¿A Sicília aquestes músiques tradicionals eren molt homogènies? - Sicília és un paisatge lingüístic molt complex. Vaig llegir un article que parlava de l'existència de 200 accents diferents només a Sicília. Al poble on vaig viure és parla amb un accent i a sis quilòmetres de distància hi ha un altre poble i podem identificar-nos perfectament per l'accent, que és molt diferent. - Vas començar el projecte 'Radici' al 2006. Encara et descriu? - Sí, i tant. Em descriu perquè és un projecte dinàmic, que es transforma també pel tipus de relació que tinc amb els músics. Des del 2006 fins ara els protagonistes d'aquest projecte han sigut músics diferents. Tenim improvisacions diferents. I he presentat cançons noves. I hi ha músiques populars que he descobert fa poc i que també les he incorporat. - El teu recorregut biogràfic va de Sicília, on vas néixer al 1978, a Dublín i després a Barcelona... Què hi vas anar a buscar, a Dublín? - Sort. Vaig anar a buscar sort. Visc una relació d'amor i odi amb el meu d'origen. Hi ha moltes coses que m'estimo de Sicília, i altres coses que no m'agraden gens. I mai em vaig sentir completament d'allà. Això ja era present en la meva adolescència i joventut. Sentia que tenia unes qualitats que no podien sortir en ambient tan àrid. Necessitava creure més en mi mateix, creure més en les meves capacitats, i vaig fer tot el possible per sortir. Vaig anar primer a Belfast, tot i que de fet la idea era anar a Anglaterra per formar un grup, conèixer altres persones i poder-me integrar en una societat que pogués donar més ales a les meves ambicions, però Belfast no va resultar allò que jo buscava i vaig baixar a Dublín. I allà sí que ho vaig trobar. Vaig entrar en contacte amb una escola de música, vaig conèixer professors que sí que van creure en mi i després vaig entrar en l'acadèmia de música, i allà hi vaig passar tres anys. Irlanda va ser una casualitat. Després vaig fer un viatge a Catalunya. Em va agradar molt Barcelona, vaig conèixer gent i em va sobtar molt el paisatge humà, a nivell lingüístic i cultural. I vaig pensar, bé, Catalunya podria ser un nou trampolí. I crec que en aquell moment, i ja han passat deu anys, vaig prendre la decisió correcta. - Vitalment i musicalment? - És que no sóc capaç de separar les dues coses. Catalunya la considero la meva terra promesa, és el lloc on em sento bé i realment implicat en tots els aspectes, i això em genera molta energia i molta inspiració a nivell musical. És evident que si visqués a Dinamarca els meus drets com a músic serien molt diferents i potser em sentiria més realitzar musicalment, però trobo que la música és l'expressió d'allò que tu sents, de la part emotiva que està també condicionada per l'ambient on et trobes. Tot i tenir la música tradicional com a punt de partida, la teva música no es tanca a la nostàlgia. Tampoc la teva interpretació jazzística. Crec que hem de viure el present. El 'swing', el 'bebop', el 'harbop', tot això ha passat. Va ser una època d'or, amb grans músics que són punts de referència, però no vull ser còmplice del 'revival'. Està bé tenir nostàlgia i recordar el passat, però jo vull viure el present i fer coses que siguin actuals. Com a mínim ho intento. El present és molt més important. - ¿Els tòpics han generat una imatge distorsionada de Sicília? - I tant. Absolutament. Sóc una persona que va ser moltes vegades amenaçada pels meus pensaments, i no per allò que s'anomena organització mafiosa, sinó per una mentalitat mafiosa. És a dir, tothom allà és una mica mafiós sense saber-ho. A la meva adolescència i fins als 20 anys, vaig veure aquesta pressió mafiosa sobre els meus pensaments, 'l'omertà'. No pots dir allò que has vist, no pots expressar amb claredat la teva opinió. Molta gent em preguntava per què no parlo dels sicilians en les cançons, per què sempre estic fent metàfores a través de la natura, el vent, l'aigua, el calor. Doncs perquè si parlés dels sicilians no seria tan amable com hauria de ser-ho. De fet, a la lletra que vaig escriure per a la cançó 'Sicily' expresso precisament això, aquesta condició del sicilià, que qui crida més fort és qui guanya realment. Tot això ho vaig viure, però no significa que ho accepti. El que jo faig és reivindicar la veu d'altres persones de Sicília, per exemple la veu d'un jove que va morir al 1978 víctima de la màfia, de la seva família, Peppino Impastato, un noi que va crear una ràdio des d'on va denunciar que ell era fill de mafiós i que s'hi rebel·lava, contra això i contra tots els altres mafiosos del poble. I el van matar. Aquí és quan neix el moviment antimàfia, l'any 1978, l'any que jo vaig néixer. - És el que explica el cineasta Marco Tulio Giordana a la pel·lícula 'I cento passi'. - Sí, una pel·lícula que és capaç d'emocionar-me. Expressa la condició siciliana en la seva totalitat. Reivindico la figura de Peppino Impastato i d'altres persones com Rosa Balistreri, una de les màximes exponents de la música siciliana. I sóc totalment contrari a la mentalitat mafiosa. Quan tu em preguntes si tenim una visió distorsionada de Sicília, sí, la tenim, perquè això que t'estic dient és la realitat que jo vaig viure. Però també hi ha una ficció sobre Sicília, la pel·lícula 'El padrí', que mai em va agradar perquè aquella no és màfia siciliana. Si realment ha existit, aquella és màfia siciliana-americana. Té l'origen a Sicília, és evident, però la pel·lícula va crear una mena de visió falsa de Sicília. El pitjor és que l'estat italià amb els seus mitjans de comunicació, des dels anys 70 i fins ara, no ha canviat les seves sèries italianes que fa cada any. Estem molt cansats que Sicília s'interpreti només com una illa plena de màfia, de gent que es mata... Sicília és molt més, i no només això. La meva Sicília és la Sicília de 'Cinema Paradiso', és la que vull veure, tot i creure que s'han de fer molts canvis. També és cert que a poc a poc va canviant la visió. https://www.ara.cat/cultura/Anthus-jazz-cancons-populars-sicilianes_0_13...

Encara no s'ha creat cap contingut per la portada.