Cada cantant de jazz, cada músic, artista en general cerca una font d’inspiració per a crear. A vegades la inspiració arriba de sobte, quan menys t’ho esperes: al tren, sota la pluja, al bar mentre observes els vianants, durant una passejada al capvespre o després d’hores d’esperes tancat a la teva habitació. I quan cerques desesperadament aquesta inspiració, fins i tot et pot agafar dormint, i així, de sobte t’aixeques i apuntes sobre el pentagrama la melodia que tant estaves esperant. Aquest últim és el cas d’un dels meus temes: Elisa, que forma part del nou disc “Calidoscòpic”.
Les meves fons d’inspiració són diverses. Les pintures dels moviments cubista, futurista i en general les formes abstractes, em sedueixen i suggereixen melodies, històries que esperen ser explicades i que les paraules tot soles no saben expressar, i per això, moltes vegades, faig servir la meva veu com un instrument, sense utilitzar mots.
La meva inspiració pot ser estimulada per un retrat en blanc i negre, per una pel·lícula o per la natura, els paisatges, els boscos de faigs on als seus peus s’amaga un món secret que he aprés a estimar.
No gaire lluny de Vic, pujant una muntanya ens endinsem per una de les fagedes més a sud del país. A Catalunya hi ha un camí que m’agrada seguir, un lloc secret des d’on m’agrada cantar.
Aquesta fageda és el meu espai preferit, especialment a la primavera i a l’estiu quan el color verd tenyeix tot el bosc.
M’obro i observo tot allò que m’envolta, sobretot les molses verdes i suaus que t’obren el camí i que veus sobre les pedres, sota els arbres, o sobre la seva escorça.
I aquí hi són també ells, els meus protagonistes preferits: els ocells.
No soc el primer en el món del jazz a estimar aquestes criatures, evolució dels dinosaures emplomallats. Al Charlie Parker li deien “Bird” (Ocell) i un de dels seus temes més famós es diu “Ornithology” (Ornitologia)... hi ha també lletres d’estàndards de jazz que parlen d’ocells, com “Blue Sky”, i d’altres que dibuixen el món fantàstic dels ocells, uns ocells que canten cançons de bressol com en “Lullaby Of Birdland”. Els ocells amb el seu cant han inspirat músics de tradicions i estils diferents, inclòs el nostre estimat Pau Casals. Heu llegit mai la lletra sencera de “el cant dels ocells” d’aquest gran compositor català?
Per tant no és d’estranyar que un cantant de jazz es fiqui d’amagat amb ornitòlegs dins d’amagatalls i aprengui a escoltar el silenci, a vegades esperant per hores que arribin ells: el pica-soques blau, el gaig, el pit roig, la merla, el rossinyol, el corb i la cornella que juguen amb el vent fent acrobàcies en el aire, i en sentir-ne el cant, sembla que riguin i juguin entre ells. I sobretot esperes el tord, la puput, les mallerengues, el picot garcer, el picot verd i finalment ell, el meu preferit, el picot negre... l’he sentit volar a pocs metres sobre el meu cap, he sentit la seva força a través del vent dominat per les seves ales. L’he vist aferrar-se amb les ungles a l’escorça dels faigs i l’he vist foradar el tronc amb el seu bec, fent-ne tota una exhibició, un “TU TU TU TU TU” profund i inquietant que ressona en tot el bosc i reclama el seu regne. Ho fa només per ella, per la seva estimada, dient-li que aquell serà el seu niu, que allí criaran els seus fills, com cada primavera, quan els arbres broten de verd i els primers “no m’oblidis” surten als seus peus.
He escoltat els seus fills, implorar-los que li portessin menjar i els vaig veure treure el cap per primera vegada des del seu cau al món exterior, tan salvatge. I així també un dia els vaig veure omplir-se de coratge, cridar al món que ja venien i així saltar i planar per primera vegada sobre les lleis de la natura tant inhumana. Deixar per primera vegada el niu, els pares, el teu últim embrió que et protegeix, per marxar cap a noves terres llunyanes, cercant sort, desprotegits i aprenent a sobreviure a la vida... jo també un dia vaig ser un picot negre.
En aquest món, fet de fulles suaus dels faigs, de molses tendres i verdes i d’heures que es fiquen pels troncs i el capsals dels arbres, entremig de merles, pit rojos i picots, la inspiració finalment arriba, les melodies neixen, les lletres es componen i m’han inspirat, en aquests anys, temes com “Música ets tu” del meu disc Calidoscòpic... “ets com el vent que bufa amb el seu alè, paraules mullades d’històries que no tenen temps. Germinen dins del meu cos, broten sensacions, surten com a notes cap l’horitzó, música és el teu nom”.
A Catalunya, hi ha llocs des d’on puc tornar enrere en el temps, un lloc secret, des d’on poder cantar, sentir-me part integrant del paisatge i saber-me protegit, lluny d’aquella Barcelona “que s’encega en la festa innecessària d’hotels gelats i aparadors superflus (...) on a vegades fa més fred que enlloc”.
A Catalunya, hi ha un lloc secret des d’on puc cantar, un bosc fet de faigs, de molses i ocells des d’on sé que puc seguir estimant.
Barcelona, 2 de febrer 2018
El meu lloc secret des d'on cantar fotografiat per Sergi Torné.
* l'últim paràgraf entre cometes és un fragment de la poesia "Barcelona" del poeta Joan Margarit.
dijous, febrer 1, 2018