Barcelona, 24 gener 2017
_________________________________________________________________________________
Abans de fer un concert important, assajo a casa imaginant-me ser allà, al damunt d'aquell escenari on actuaré en breu. Ho faig perquè quan hi sigui realment, tot em sonarà més familiar, com si ja hi hagués estat abans i això m’ajuda a l’hora d’interpretar.
Aquest costum d’imaginar-me en escenaris em ve de lluny... segurament de quan era petit.
Recordo que a portes tancades, dins de la meva habitació a casa dels pares, posava cançons i cantava, i així mentre ho feia, m'imaginava d'estar sobre un escenari, sovint en un plató d'alguna televisió que transmetia en directe les meves actuacions i m'hi veia envoltat de persones que estimava i a qui li volia regalar el que més il·lusió em feia: cantar.
Aquesta és l'herència de la meva infància i encara avui d’alguna manera continuo fent-ho, i és bonic veure com hi ha rituals que encara m’acompanyen després de tants anys. Evidentment aquest també va ser el cas del concert a Luz de Gas.
Vam fer tres assajos abans del concert. Els musics van fer mala cara quan li vaig dir que en faríem tres. Per a ells, dos assajos haurien estat més que suficients, però jo volia assegurar-me que tot anés com planificat, i així els vaig poder convèncer fer el tercer.
Finalment va arribar el dia del concert: Calidoscòpic Live in Barcelona.
Com és de costum, quan tinc una actuació important, no faig completament res... només aixecar-me, esmorzar i gaudir del dia, de les petites coses que m'envolten. Això sí, com en tots els previs de cada concert, unes 24 hores abans de cada directe, deixo de parlar. Si no dic res durant hores i hores, la veu descansa, es fa més brillant, elàstica a l'hora de cantar.
He de dir que la meva parella n'està bastant fart d'aquesta mesura que considera dràstica. La nostra comunicació ja no es basa sobre la parla sinó sobre mímiques, llenguatge corporal o per escrit.
Vaig per casa amb paperets i un bolígraf escrivint el que necessito comunicar... he de dir que és divertit i a vegades la situació pot arribar a ser tan còmica que no podem evitar d'esclatar en rialles descontrolades... això és quan el descans de la veu se'n va una mica a fer punyetes.
Aquest va ser també el meu ritual abans del concert per l'estrena de Calidoscòpic.
Les expectatives de part del públic eren altes. Els mitjans havien fet un bon ressò del disc i n'havien escrit molt bones crítiques. Volia que l'estrena del concert en viu fos explosiu i elegant amb colors variants depenent del tema que es toqués. Escenari i llums havien de ser el trampolí perfecte per tots aquells colors i formes calidoscòpiques que m’havien inspirat en el disc.
Em considero un cantant de jazz molt visual. Em vaig alimentar dels colors, de les textures dels quadres del cubisme i del futurisme per escriure moltes de les meves cançons del disc. Sóc un músic a qui li agrada perdre's en les pintures abstractes dels principis del segle XX i dels seus colors més variats. Per a mi, era molt important que el concert pogués reflectir aquesta inspiració pictòrica que m'havia influenciat i inspirat en els temes que composen el meu nou disc. Era necessari fer aterrar Calidoscòpic en una de les millors sales de directes a Barcelona i aquesta sala és Luz de Gas.
Vam tenir varies reunions amb l'equip de realització dels vídeos i vam visitar la sala un parell de cops, les vibracions en pujar sobre l’escenari eren molt bones. Era el que estava buscant.
Per on anava?... ah sí, deia que era el dia del concert. Finalment a les sis de la tarda estàvem dins del vestuari del Luz de Gas. Els músics estaven animats, el Ramón Díaz s'engrescava en explicar bromes. Això senyors, és molt bona senyal! Quan el Ramón Diaz explica bromes abans d’un concert, significa només una cosa: que hi haurà encara més possibilitats de veure focs artificials sobre la seva bateria, de veure'l "on fire" amb les seves improvisacions... l’espectacle estava servit!
Just després el Pol Padrós s'apuntava a un concurs d'embarbussaments, a veure qui els deia més ràpids i sense entrebancar-se, és clar. Ell en català i jo en sicilià. Tot això venia d'uns travallengües en sicilià que estava assajant i que utilitzaria més tard per començar el tema "Taccu curtu", com a bis al final del concert. El Pol és molt bo... demaneu-li que us digui uns embarbussaments quan veniu als concerts. Quedareu de pedra, en sap molts!
Ja s'anava apropant l'hora, els músics estaven a punt i a la sala, el públic xiuxiuejava mentre els tècnics de càmera i de so anaven prenen posicions.
Finalment les làmpades d’aranya s'aixecaven cap el sostre indicant al públic que el concert estava a punt de començar... les llums s’apagaven i els músics ens abraçàvem desitjant-nos sort.
En la sala fosca i amb el públic en espera, en Manel Fortià va començar a pessigar, en el seu contrabaix, les primeres notes de “Cubs, esferes i cilindres” i tot seguit unes imatges es projecten sobre la pantalla al fons de l'escenari.
D'amagat, entre les fissures de les cortines laterals de l'escenari, miro el públic, mentre les seves cares s’il·luminen del reflex de les imatges calidoscòpiques projectades.
Falta poc, estic inspirat, il·lusionat d'encetar aquesta nova etapa de la meva carrera i el disc que sempre havia somiat fer. Em dirigeixo al fons de l’escenari, allà veig el públic, ara em toca a mi.
Estic preparat, entro. És el moment tant esperat, és el meu moment.
dimarts, gener 24, 2017